Si tenim en compte els muntatges anteriors d’aquest text, inclós el dirigit per Peter Brook i interpretat per la seva dona, la lectura que en fa Belbel ens sorprendrà i molestarà. I evidentment ens passarà el mateix amb la protagonista, Emma Vilarasau, que en aquesta posada en escena de l’obra, podriem dir-ne versió, es mostra no com la dona avorrida i conformada que havia estat sempre el personatge en altres posades en escena, sino com una dona alegre, divertida, que li importa estar guapa tot i viure ensorrada a la terra fins la cintura o fins el coll, sentint que els dies passan quan toca un timbre. El personatge masculí tot i fer alguna sortida més, no varia gaire. I sí, canvia molt l’espai escènic que enlloc de mostrar la desolació desèrtica, és un bellíssim espai rocós. Podem estar o no d’acord amb la lectura escènique que fa Belbel d’aquesta obra de Samuel Beckett (1906-1989), creador amb Ionesco, del teatre de l’absurd. Lo millor, oblidar-se de l’obra i gaudir de la bellesa i expressivitat de Emma Vilarasau.