Peter Brook deia que Happy days és un símbol, tot i que no concretava exactament de què.
Si bé és cert que a través de Winnie i Willie Samuel Beckett ens ensenya el
deteriorament físic i mental de l’ésser humà, estem davant d’un símbol que, com
a bon clàssic, evoluciona amb el pas del temps. Avui en dia, amb la profunda
crisi que estem vivint, Els dies feliços
adquireix un altre significat i podem veure en Winnie l’instint de sobreviure,
de tirar endavant malgrat les circumstàncies que l’envolten i empresonen. Una
supervivent tossudament optimista, potser perquè és l’únic camí que li queda.

Els dies feliços és una obra frontissa en la trajectòria artística de
Beckett. El primer acte s’inscriu en una etapa d’experimentació i depuració de
llenguatge que va començar amb Tot esperant
Godot. El segon, en canvi, per la seva simplificació escènica i la
impossibilitat de comunicar-se, és un precedent del que vindria després. Precisament
és a través del llenguatge que Winnie troba el vincle amb la realitat. D’aquí,
doncs, la preocupació de la protagonista perquè les paraules no l’abandonin. Tanmateix,
qualsevol resposta de Willie, per sòbria que sigui, és un motiu per ser feliç.

El que la fa terriblement humana i ens permet
empatitzar, malgrat tractar-se d’una distopia, són les petites coses del dia a
dia. Winnie està enterrada, empresonada enmig d’un paisatge desolat (magnífica
escenografia de Max Glaenzel), però segueix la mateixa rutina que molts de
nosaltres: es pentina, es renta les dents, es llima les ungles. En el fons,
Beckett reprodueix una escena domèstica en un context tràgic, una paradoxa que
afegeix gran comicitat a la història.

Estem davant d’un text (aparentment) difícil i,
òbviament, un repte per a qualsevol actriu. Emma Vilarasau ens regala una
Winnie commovedora, tràgicament conscient de la seva debilitat i profundament
humana. Una interpretació brillant, plena de matisos i expressivitat, que
embriaga a l’espectador, que és incapaç d’apartar la mirada. La magnètica
interpretació de Vilarasau es veu reforçada per la impecable il·luminació de
Kiko Planas i l’encertat espai sonor de Jordi Bonet. Sergi Belbel ha bastit un
muntatge precís i delicat que aconsegueix transmetre plenament l’essència del
text de Beckett. En definitiva, aneu 
al Teatre Lliure i deixeu-vos seduir per la Winnie de La Vilarasau.