Els dies feliços

Tots els actors i actrius tenen en ment aquest paper, aquest personatge que algun dia, quan l'experiència, la seguretat en les pròpies capacitats i fins i tot el moment professional, ho permetin, volen fer si o si. Si a més tenen el privilegi de poder escollir el director, està claríssim que es troben entre els elegits. Així s'explica la gènesi de l'enèsima revisió del clàssic Els dies feliços de Samuel Beckett, que ha ajuntat de nou a Emma Vilarasau i Sergi Belbel. I el repte, cal avisar els espectadors, no és únicament per a aquestes estrelles del teatre català. Perquè, acostumats a propostes escèniques de riure fàcil o de llenguatges i fórmules més properes a la televisió i el cinema, enfrontar una vegada més al teatre de l'absurd de Beckett ens obliga a canviar les nostres prioritats, oblidar-nos de entendre-ho tot i deixar-nos seduir per un joc teatral tan complex i inquietant com absorbent i seductor.(continuar llegint en castellà)

Diuen que va ser l'actriu Emma Vilarasau qui va demanar a Sergi Belbel si li agradaria dirigir-la en una versió de l'obra 'Els dies feliços', de Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989). Potser sí que va ser així. En tot cas això és una mica com alló de l'ou i la gallina, que encara no se sap del tot qui o què va ser primer.El que sí que és clar és que Emma Vilarasau —recentment guardonada amb un premi Max per la seva interpretació a l'obra 'Barcelona', de Pere Riera, també premiada amb un altre Max com a millor text—, sembla que tenia ganes de submergir-se de mig cos en avall, després de tant donar la cara a l'escenari i la pantalla, darrere la màscara de Samuel Beckett i en l'absurditat del paisatge desolat que, a finals dels cinquanta i inicis dels seixanta, encantava els desencantats de l'època.I aquí és on es crea el dubte sobre l'origen i la intenció d'aquesta nova versió catalana d''Els dies feliços'. Davant la impossibilitat de desenterrar el cos de Winnie d'on el va enterrar en vida Samuel Beckett i davant la impossibilitat de deixar respirar el pobre Willie i deixar-lo condemnat a mantenir-se amagat darrere les dunes fins a l'últim moment, només queda l'alternativa que cada nova posada en escena de l'obra doni l'oportunitat a superar el repte de les actrius que s'hi enfronten. Recordem que aquí ho han fet abans, entre altres, en els últims trenta anys, Rosa Novell (Teatre Regina, 1984), Carme Sansa (Teatre Tantarantana, 2003) i Sílvia Sabaté (Almeria Teatre, 2011). (...)

Si tenim en compte els muntatges anteriors d'aquest text, inclós el dirigit per Peter Brook i interpretat per la seva dona, la lectura que en fa Belbel ens sorprendrà i molestarà. I evidentment ens passarà el mateix amb la protagonista, Emma Vilarasau, que en aquesta posada en escena de l'obra, podriem dir-ne versió, es mostra no com la dona avorrida i conformada que havia estat sempre el personatge en altres posades en escena, sino com una dona alegre, divertida, que li importa estar guapa tot i viure ensorrada a la terra fins la cintura o fins el coll, sentint que els dies passan quan toca un timbre. El personatge masculí tot i fer alguna sortida més, no varia gaire. I sí, canvia molt l'espai escènic que enlloc de mostrar la desolació desèrtica, és un bellíssim espai rocós. Podem estar o no d'acord amb la lectura escènique que fa Belbel d'aquesta obra de Samuel Beckett (1906-1989), creador amb Ionesco, del teatre de l'absurd. Lo millor, oblidar-se de l'obra i gaudir de la bellesa i expressivitat de Emma Vilarasau.

Peter Brook deia que Happy days és un símbol, tot i que no concretava exactament de què. Si bé és cert que a través de Winnie i Willie Samuel Beckett ens ensenya el deteriorament físic i mental de l'ésser humà, estem davant d'un símbol que, com a bon clàssic, evoluciona amb el pas del temps. Avui en dia, amb la profunda crisi que estem vivint, Els dies feliços adquireix un altre significat i podem veure en Winnie l'instint de sobreviure, de tirar endavant malgrat les circumstàncies que l'envolten i empresonen. Una supervivent tossudament optimista, potser perquè és l’únic camí que li queda. Els dies feliços és una obra frontissa en la trajectòria artística de Beckett. El primer acte s’inscriu en una etapa d’experimentació i depuració de llenguatge que va començar amb Tot esperant Godot. El segon, en canvi, per la seva simplificació escènica i la impossibilitat de comunicar-se, és un precedent del que vindria després. Precisament és a través del llenguatge que Winnie troba el vincle amb la realitat. D’aquí, doncs, la preocupació de la protagonista perquè les paraules no l’abandonin. Tanmateix, qualsevol resposta de Willie, per sòbria que sigui, és un motiu per ser feliç. El que la fa terriblement humana i ens permet empatitzar, malgrat tractar-se d’una distopia, són les petites coses del dia a dia. Winnie està enterrada, empresonada enmig d’un paisatge desolat (magnífica escenografia de Max Glaenzel), però segueix la mateixa rutina que molts de nosaltres: es pentina, es renta les dents, es llima les ungles. En el fons, Beckett reprodueix una escena domèstica en un context tràgic, una paradoxa que afegeix gran comicitat a la història. Estem davant d’un text (aparentment) difícil i, òbviament, un repte per a qualsevol actriu. Emma Vilarasau ens regala una Winnie commovedora, tràgicament conscient de la seva debilitat i profundament humana. Una interpretació brillant, plena de matisos i expressivitat, que embriaga a l’espectador, que és incapaç d’apartar la mirada. La magnètica interpretació de Vilarasau es veu reforçada per la impecable il·luminació de Kiko Planas i l’encertat espai sonor de Jordi Bonet. Sergi Belbel ha bastit un muntatge precís i delicat que aconsegueix transmetre plenament l’essència del text de Beckett. En definitiva, aneu  al Teatre Lliure i deixeu-vos seduir per la Winnie de La Vilarasau.

L'optimisme desbordat de la inoblidable Winnie de Samuel Beckett aterra per segon cop a Barcelona aquesta temporada. Ja vam subratllar l'encert del Tantarantana a l'hora programar el muntatge dels valencians Carme Teatre a principis de setembre. Ara, tornem a estar de magnífica enhorabona per la nova adaptació que al Teatre Lliure de Gràcia ha unit el talent més detallista del director Sergi Belbel amb les capacitats més enlluernadores  de l'actriu Emma Vilarasau. I és que som molts els que considerem a Vilarasau una actriu especialment brillant en els extrems, és a dir, en aquelles situacions on es fa necessari un paroxisme de sentiments que aixeque fins al límit la tensió emocional d'una peça. Amb la riuada de registres que atresora la nova Winnie de Vilarasau se'ns obliga a pujar a una muntanya russa d'emocions que no deixa treva, que abraça en la contagiosa alegria i, tot seguit, enfonsa en la decepcionant mediocritat d'un desolat microcosmos desèrtic i sense horitzó. El personatge protagonista del quasi total monòleg, com ja és conegut, apareix parcialment soterrat en diverses fases. Una desconcertant i rutinària anomalia tant textual com actoral que obliga a concentrar els recursos del cos i el simbolisme del grapat curt d'objectes en escena. Limitacions esmolades, el muntatge i el text suren en tota la seva plenitud. Encert rere encert (la punteria de la llum, l'atmosfera sonora del segon acte, l'ús ponderat del simbolismes), Els dies feliços són ara de la cartellera mentre es programi aquest clàssic modern de mil assaborides lectures. PD d'advertència: Vam assistir a l'assaig general del dia 14 de maig. És possible que el muntatge encara remuntés algun encert de cara a l'estrena final.