Ramon Madaula és un entusiasta dels teatres que ajuden a fer una bona digestió un diumenge a la tarda. Que no és poc. Comèdies d’aquelles que provoquen un riure ampli amb una peripècia, potser previsible, però igualment esclatant (no compta tant el gir de la sorpresa, com la sensació de “ja veuràs com ara…”). L’actor va de vergonyós i insegur en aquesta mena de comèdia que ell defineix de tresillo i popular. Ni tant sols vol disfrassar-ho de l’etiqueta de boulevard que ho faria més fi, per molt que veneri Yasmina Reza (Art, Una comèdia espanyola…). En realitat, Madaula s’ho deu passar molt bé rient-se de les seves pròpies misèries mentre escriu a casa i adonant-se que fa temps que ha demanat baixar-se del tren de la vida frenètica i que prefereix degustar-la amb cuinats a foc lent i amb un brou que tothom pugui identificar. Amb una localització que va d’Alpicat (Perduts) a la rotonda de Mollet (Adossats). És un murri i té prou habilitat per traspassar aquesta sornegueria a la platea i fer-ne comunió.

Si a Adossats, la peripècia se centrava en els personatges madurs, ara els joves tenen una escena pròpia. Però en realitat, en aquesta estratègia del gendre per aconseguir el favor del sogre bonhomiós (però amb un sola dèria per a la defensa del cognom de la família), hi ha els mecanismes maquiavèlics de la societat conservadora. Mal que els pesi als progres i esquerranosos. L’encert de Madaula és que se’n riu sàviament d’ell mateix i és honest sense voler donar lliçons de gaire res. En realitat, tot gira entorn aquest prisma i, segurament per aixo, són les persones madures les que celebren més aquesta paradoxa vital que planteja el destí de l’estirpl dels Brugarol. L’obra tindrà tanta vida com vulguin els actors i la productora perquè té corda per estona, atapant al segment de públic més ampli en les platees catalanes.

En aquesta pça es planteja millor que mai la confrontació de generacions (que ja es podia intuir a L’electe). Madaula descriu des de la seva butaca; no vol imaginar la possibilitat que el fill Bruugarol que s’ha entossudit en ser artista i gai, pugui adoptar un fill i posar-li el seu cognom. Ni que el nom de l’empresa quedi com a insígnia històrica però que es governint altres mans. Per cert, són tant inquietants els dits llargs del patriarca com el opc gust dels marcs de fotos escampats pel menjador. I fa pensa que el globus terraqui deu tenir mots corcs (si és el mateix que apareix plasmat en el quadre intimidatori del fons de l’estança. Viure amb aquesta llosa sobre i voler semblar respectable sí que és còmic. (Ai, burgesia sabadellenca que amaga el seu orgull portes endins, a diferència de la terassenc que la lluïa amb unes façanes ostentoses…)