Les integrants de la companyia Las Niñas de Cádiz es van rellançar fa tres anys als Max amb el premi Revelació amb aquest espectacle, «El viento es salvaje». Fruit d’això, a l’última gala dels Premis Max van tenir al seu càrrec el guió i la direcció i ja es va veure també quina era la seva línia: fusionar, sense que es noti, la modernitat i la tradició.

Això és el que fan amb «El viento es salvaje». Parteixen de la tragèdia grega, de Fedra i de Medea, diuen, però ho fan de tal manera que la tragèdia és com un murmuri de fons perquè amb humor, lucidesa, desvergonyiment i molt de rigor reinventen la tragèdia i la fan contemporània, d’avui mateix.

Si Fedra es va enamorar del fill del seu marit Teseu, provocant el que va provocar, Medea es repenjava en els seus presumptes dots de bruixeria i xamanisme amb l’embolic familiar que va crear. D’aquest parell de llegendes tràgiques parteix «El viento es salvaje».

Però dit així, pot semblar que ens trobem davant d’un muntatge clàssic apte només per a entesos. I res més lluny que això perquè les quatre intèrprets de Las Niñas de Cádiz beuen de les fonts populars del seu Cadis nadiu, de les populars xirigotes, del vers popular, de la vida quotidiana, del vent gadità que sembla tenebrós, del xiulet de l’esmolet i de les fanfàrries del circ que té la carpa parada lluny de la vida urbana.

Sempre en vers lliure, recitant, cantant, del sonet a la dècima, del romanç a la xirigota carnavalesca, els quatre personatges van trenant una història de dues amigues de tota la vida que són com si fossin germanes, d’un marit d’una d’elles amant dels ocells a la gàbia de casa, i d’un adolescent de la parella que viu immers en els jocs de la play.

I entre una història d’amistat, d’amor i odi, de passió i de frustració, de penúries i de bona sort, les quatre actrius evolucionen en els seus papers: les que representen les dues amigues o germanes, sense moure’s del seu rol; i les altres dues, alternant altres personatges a banda del marit i fill, paral·lels a la trama.

¿Com es pot barrejar el ser autònom, declarar l’IVA i l’IRPF amb l’antigor de Fedra i Medea? Doncs, amb geni i figura fins a la sepultura. Amb geni gadità i flamenc. I amb figura escènica d’alt voltatge, gairebé tocant el cel amb el registre de troupe de clowns, passant de la candidesa al gènere negre, passant dels petons i les abraçades al duel amb sang i fetge. Interpel·lant els déus d’abans i el Déu d’ara, con feien Fedra i Medea que els tenien més a mà.

I, finalment, escampant de tragèdia l’humor i apel·lant a uns altres déus, els programadors dels teatres perquè els deixin explicar molts anys la seva història. De moment, només set funcions al Paral·lel. Que els déus, doncs, els escoltin perquè s’ho mereixen. Mentrestant, de fons, sona com un esmolet el vent salvatge de Nina Simone. (…)