El vent de llevant té, a Cadis, poders sobre la població. Marca el ritme, el caràcter, la vida. Las niñas de Cádiz (Alejandra López, Teresa Quintero, Rocío Segovia i Ana López Segovia) es presenten (només cinc dies!) al Condal impregnades d’aquell tarannà tan macerat, tan influent, tan poderós per representar aquesta tragicomèdia (o comèdia? O tragèdia? O conte? O sàtira…?)  què acabarà com una tragèdia grega. Un dramon (es pot dir… és un drama tremend). Les quatre intèrprets d’aquesta obra (Ana López Segovia n’és, a més, autora i directora) es desdoblen en diversos personatges per explicar la història de dues amigues que són més que amigues per sempre: són germanes. Però no germanes en pla bro, no. Germanes d’amor, d’estimar-se de debò. Tan de debò que una renunciarà als seus estudis i es farà autònoma per protegir l’altra: hi ha alguna prova d’amistat més gran al món? El que passa és que la Vero està tocada amb una vareta màgica i tot li surt fastigosament bé; l’altra, la Mariola, en canvi, la caga en tot i tot li surt escandalosament malament. Aquesta distància tan terrible les portarà a esprémer la seva més que amistat fins a conseqüències extremes. Es giraran les tornes. I començaran els embolics que no cal explicar perquè seria impossible fer-ho amb la gràcia, la murrieria i el desgavell amb què ho fan elles.

El muntatge és senzillíssim, amb tota la dificultat que això comporta. En tenen prou amb unes cadires, una mena de penja-robes, una gàbia d’ocells i instruments primaris com un xiulet de chirigota, una mena de flauta (la que toquen els afiladors) i molt de talent damunt de l’escenari: les quatre despleguen un munt de dots per mantenir el ritme, ara amb una copla (“que no tiene ná que ver, el color ni la hermosura con las cosas del… azar”), ara amb una parrafada tot explicant les desgràcies més desgraciades que un es pot imaginar (i arrencant sonores riallades), ara amb una mena de veu en off (però en on, és a dir, al mateix escenari) fent de veu narradora, ara explicant-se penes i alegries en la feina, sense parar d’escriure a màquina…

I tot el que els passa a aquetes dues més-que-amigues permet a Las niñas de Cádiz tocar tots els pals de la realitat. Ja hem vist que una es fa autònoma. Doncs l’altra passa per un hospital amb les seves llistes d’espera (“que se queje al consejero [de Sanitat, esclar]”). I apareix un “esposo y padre ejemplar” que, potser, no ho serà tant. I un nen que poca cosa més sap fer que jugar a la “plai” en el sofà “d’escai”. Bé, sí que en sap: aixecar les calors de la Mariola… Tot manegat amb un desvergonyiment y un salero molt del Carnestoltes gadità.

Per acabar-ho d’adobar, el text és tota una obra d’enginyeria literària, bàsicament perquè és en vers. Un, quan surt de veure-les, descobreix que voldria parlar en octosíl·labs… però que no pot (ni sap). Al més pur estil Ron Lalá, però amb l’accent, amb la cantarella… amb el vent de Cadis. I funciona. De fet, l’obra va guanyar el Max al millor espectacle revelació del 2020. Però no sé si saben Las niñas de Cádiz que acabar una actuació amb el públic dempeus a Catalunya és com tallar “las dos orejas y el rabo” a la Maestranza.