El vestit POP de l’emperador

Els contes populars són el millor material per crear obres divertides que perverteixin la historia original per dóna’ls-hi nous enfocaments que piquin l’ullet a l’actualitat o si més no tinguin una forma que trenqui els convencionalismes i la faci més propera. I quan es fa això tenint en compte que el target principal són criatures de més de cinc anys, les possibilitats es multipliquen. Aquesta lliçó la tenen ben apresa els de La Roda Produccions. Ja porten a l’esquena alguns contes populars posats a l’escenari i molts en format musical. Un d’aquests continua girant i s’ha tornat a programar al Jove Teatre Regina. És El vestit Pop de l’emperador. Despullen la vanitat de l’emperador a cop de música disco pop i amb colors estridents.A mitjans dels noranta es va fer famosa una divertida banda de pop danesa que es feien dir Cartoons. La seva particularitat estètica eren les estrambòtiques perruques i vestits. No sé si és la font d’inspiració, però Antonio Harillo, el dissenyador, ha creat tot un vestuari i unes perruques de goma de colors vius i contrastats que omplen de vitalitat l’escenari. Darrera una escenografia funcional de plafons amb dos cares ens ubiquen en diversos paratges (haig d’admetre que els rellotges em tenien descol·locat). La paleta de colors segueix la mateixa tònica i les llums de colors també ens donaran vàries tonalitats adequades a la festa. En el regne de l’emperador danès imperen els colors saturats.Sempre he pensat que la història de El Vestit de l’Emperador és curta, que el nus és molt prim i que ràpidament arriba al final. Però Dani Cherta i Keco Pujol (director i autor el primer, compositor i lletrista el segon) saben estirar la història amb un quartet de personatges divertits principals i una nova nèmesis a l’Emperador que ajuda a crear escenes divertides (com la del duel) i a remarcar la moralina del final: importa més valorar els teus amics i la teva família que el teu propi aspecte. O com diu el propi conseller, la vanitat és tan transparent com el vestit de l’emperador i més val. Els personatges connecten amb els infants de manera directa, interpel·lant-los i fent-los pujar a l’escenari (amb alguns pares també). Tant poden ajudar a formar un ring com a exercir de models esplèndids en una Fashion Week ben estrambòtica i que serveix per presentar el nou vestit de l’emperador. Si que és veritat que no han volgut comptar amb la resposta del públic en el moment en que aquest es mostra amb pijama al públic. Han preferit tirar de comentaris i rialles enllaunades, en comptes d’ajudar a provocar el riure i els comentaris dels més petits.Si l’esclat de colors transmet alegria i joc, la música transporta als més grans a la pista de la discoteca amb clàssics disco com Born to be alive, YMCA o la Donna Summer. Però aquesta música tan popular, alegre i despreocupada connecta també amb els més petits. Però sokls parlem de la base, les cançons composades barregen ritmes com el cha, cha, cha, el tango o disco. Però sobretot són cançons senzilles, les quals retraten més les misèries i burles de cada personatge. Però la penúltima, la balada de redempció de l’Emperador, amb un punt èpic que recorda a El petit príncep, és la que ens fa avançar en l’acció cap al final. El final de festa on fan participar a tot el públic, en canvi, sembla un homenatge encobert al final de Kinky Boots, un musical americà d’èxit que aquí no ha arribat.   

Després d'haver estrenat al mateix SAT! 'ALADDIN #THEPOPMUSICAL' fa gairebé dos anys, La Roda Produccions ha incidit de nou en adaptar una història clàssica i prou coneguda al seu estil, clarament desenfadat i amb molta música. Per aquells que hagueu vist el seu Aladdin, dir-vos que aquest 'vestit pop' és un espectacle molt més en clau familiar, divertit en tot moment, i potser no tant per a un públic adolescent, i per descomptat, sense 'història d'amor'. En aquest aspecte, la versió de la roda té algunes característiques diferencials: sense perdre l'actualització de la història i els personatges, l'argument és força fidel a l'esperit de l'original. Això sí, el personatge principal i la seva cort, té un aire versallesc i amanerat molt notable, cosa que accentua l'humor. Potser d'una manera poc original (el recurs dels personatges afectats és molt recurrent a la comèdia) però funciona bé. Sobretot perquè l'aposta estètica és -aquesta sí- molt extremada. Podríem dir que amb categoria de fantasia visual, amb unes escenografies que combinem una geometria expressionista amb un aire i uns colors ingenus, uns vestits  de lluentors propis del Cabaret, i finalment -i aquí us recomano molt que us hi fixeu-, uns calçats totalment 'dragqueenians' bojos de debò, per a qui els sàpiga apreciar. La interpretació, si obviem el dit, és força coherent en tot moment, generant moments divertidíssims, i alguns acudits sobre l'actualitat, també política.  Pel que fa al guió, només dir que dedica molt i molt de temps al plantejament, sense perdre l'interès, això sí, però per al meu gust, poc a la trama principal, com són els 'sastres'-estafadors, la maquinació dels seus plans, i sobretot, un final amb el descobriment de tot l'engany (el rei està despullat!) que passa pràcticament inadvertit, comptant amb què l'argument és ja prou conegut de tot el públic. La moralina no es basa tant amb la ja coneguda de que els ignorants tinguin por de ser descoberts i es vegin forçats a aparentar (reconec que fins a certa edat és massa subtil), com de deixar al descobert un nen malcriat i superficial, com és el mateix rei. No està gens malament. I en l'apartat musical, només dir que les 'cunyes' musicals enllaunades, de cançons famoses del pop són versions originals, curtes forçosament perquè fan una funció de donar l'entrada a una escena, i que podrien haver-se cantat, pel meu gust, en directe (3-4 frases de cada) i que les cançons originals, pròpiament del musical, estan ben interpretades i subratllen correctament l'acció, però de vegades costa molt d'entendre la lletra.En resum, un espectacle molt apte per a públic familiar, grans i infants, i que degut als seus divertits excessos, també pot ser vist per un públic jove, diguem que fins als 12-13 anys.

Aquest vestit Pop de l'emperador ha quedat curt. La Roda produccions  que tant bé sap transformar els contes clàssics a una estètica dels 80 ben POP, s'ha quedat sense material només començar. Probablement, el més honest hagués estat deixar la peça per quan aparegui una idea que la vesteixi (i basteixi) millor. El llistat de contes a poder tunnejar amb tupé i brillantina és inacabable. No sembla lògic que triguin 30 minuts de rellotge a què l'emperador, finalment, visiti la nova botiga d'aquests professionals de crear timos com el de l'estampeta. Anem a pams.La Roda Produccions se'n surt prou bé, habitualment, amb aquestes adaptacions almadovarianes. Amb un punt de patilla treuen suc d'Aladdin#the POP Musical o transformant La Ventafocs en una remirada a Grease (La Ventafocs a ritme dels 50). Hi ha la música gravada de Keco Pujol, una coreografia sempre llampant, una escenografia voluminosa  àgil i un vestuari exagedament kitsch. Però en aquest Vestit de l'emperador tot queda fora de quadre, inexplicablement. Són divertides les perruques i la trama paral·lela de la Fashion Week. També està ben trobat crear un personatge antagònic, el comte de Milà, que competeix en fama i likes a les xarxes socials. Pero la troballa no arriba a bon fi perquè no està ben travada la trama. Hi ha excessives pauses en els canvis d'escena (inexplicables amb la traça que ha demostrat la companyia en anteriors títols), fils argumentals que es queden penjats sense que es justifiqui mínimament. La cridòria i la ploma del conseller de moda acaba esgotant. És divertida una estona, però ha acabat acaparant un protagonisme que no fa favor a l'obra. En canvi, l'aparició de la mare, superprotectora, amb aquell telèfon clàssic, reconvertit en mòbil en format bolso està molt més ajustada. Però no s'entén perquè tot arrenca amb uns soldats que mai més diran res. S'intueix que hi pot haver una trama sobre el poble ennutjat per la dèria de la moda del seu emperador, però no despunta (i això que apareix el Codi 155!).En aquesta ocasió s'ha volgut fer participar el públic. Es fa imprescindible per dir que l'emperador va nu. Però en canvi l'utilitzen per fer de ring i en una desfilada. En comptes de demanar ajuda a la canalla (potser és cert que podria crear una marea impossible de frenar a la passarel·la) s'opta pels pares. Però, a vegades, això fa que la canalla se senti desatesa o que, encara pitjor, plori perquè no entén perquè el pare (o la mare) el deixen per baixar escales avall. El que havia de ser un instant divertit acaba sent un patiment. Sobretot per una peça que s'acaba allargant fins quasi l'hora i mitja. Resulta que el conte o dona de sí, i el revesteixen tant de gominoles que acaba molt més llarg i inflat del que necessita. Si us plau, feu-li un lífting saludable. Com l'emperador,la producció ha caigut en el seu propi parany. Però hi ha temps a corregir-ho.