Després d’haver estrenat al mateix SAT! ‘ALADDIN #THEPOPMUSICAL’ fa gairebé dos anys, La Roda Produccions ha incidit de nou en adaptar una història clàssica i prou coneguda al seu estil, clarament desenfadat i amb molta música. Per aquells que hagueu vist el seu Aladdin, dir-vos que aquest ‘vestit pop’ és un espectacle molt més en clau familiar, divertit en tot moment, i potser no tant per a un públic adolescent, i per descomptat, sense ‘història d’amor’. En aquest aspecte, la versió de la roda té algunes característiques diferencials: sense perdre l’actualització de la història i els personatges, l’argument és força fidel a l’esperit de l’original. Això sí, el personatge principal i la seva cort, té un aire versallesc i amanerat molt notable, cosa que accentua l’humor. Potser d’una manera poc original (el recurs dels personatges afectats és molt recurrent a la comèdia) però funciona bé. Sobretot perquè l’aposta estètica és -aquesta sí- molt extremada. Podríem dir que amb categoria de fantasia visual, amb unes escenografies que combinem una geometria expressionista amb un aire i uns colors ingenus, uns vestits  de lluentors propis del Cabaret, i finalment -i aquí us recomano molt que us hi fixeu-, uns calçats totalment ‘dragqueenians’ bojos de debò, per a qui els sàpiga apreciar. La interpretació, si obviem el dit, és força coherent en tot moment, generant moments divertidíssims, i alguns acudits sobre l’actualitat, també política.  Pel que fa al guió, només dir que dedica molt i molt de temps al plantejament, sense perdre l’interès, això sí, però per al meu gust, poc a la trama principal, com són els ‘sastres’-estafadors, la maquinació dels seus plans, i sobretot, un final amb el descobriment de tot l’engany (el rei està despullat!) que passa pràcticament inadvertit, comptant amb què l’argument és ja prou conegut de tot el públic. La moralina no es basa tant amb la ja coneguda de que els ignorants tinguin por de ser descoberts i es vegin forçats a aparentar (reconec que fins a certa edat és massa subtil), com de deixar al descobert un nen malcriat i superficial, com és el mateix rei. No està gens malament. I en l’apartat musical, només dir que les ‘cunyes’ musicals enllaunades, de cançons famoses del pop són versions originals, curtes forçosament perquè fan una funció de donar l’entrada a una escena, i que podrien haver-se cantat, pel meu gust, en directe (3-4 frases de cada) i que les cançons originals, pròpiament del musical, estan ben interpretades i subratllen correctament l’acció, però de vegades costa molt d’entendre la lletra.

En resum, un espectacle molt apte per a públic familiar, grans i infants, i que degut als seus divertits excessos, també pot ser vist per un públic jove, diguem que fins als 12-13 anys.