Aquest vestit Pop de l’emperador ha quedat curt. La Roda produccions  que tant bé sap transformar els contes clàssics a una estètica dels 80 ben POP, s’ha quedat sense material només començar. Probablement, el més honest hagués estat deixar la peça per quan aparegui una idea que la vesteixi (i basteixi) millor. El llistat de contes a poder tunnejar amb tupé i brillantina és inacabable. No sembla lògic que triguin 30 minuts de rellotge a què l’emperador, finalment, visiti la nova botiga d’aquests professionals de crear timos com el de l’estampeta. Anem a pams.

La Roda Produccions se’n surt prou bé, habitualment, amb aquestes adaptacions almadovarianes. Amb un punt de patilla treuen suc d’Aladdin#the POP Musical o transformant La Ventafocs en una remirada a Grease (La Ventafocs a ritme dels 50). Hi ha la música gravada de Keco Pujol, una coreografia sempre llampant, una escenografia voluminosa  àgil i un vestuari exagedament kitsch. Però en aquest Vestit de l’emperador tot queda fora de quadre, inexplicablement. Són divertides les perruques i la trama paral·lela de la Fashion Week. També està ben trobat crear un personatge antagònic, el comte de Milà, que competeix en fama i likes a les xarxes socials. Pero la troballa no arriba a bon fi perquè no està ben travada la trama. Hi ha excessives pauses en els canvis d’escena (inexplicables amb la traça que ha demostrat la companyia en anteriors títols), fils argumentals que es queden penjats sense que es justifiqui mínimament. La cridòria i la ploma del conseller de moda acaba esgotant. És divertida una estona, però ha acabat acaparant un protagonisme que no fa favor a l’obra. En canvi, l’aparició de la mare, superprotectora, amb aquell telèfon clàssic, reconvertit en mòbil en format bolso està molt més ajustada. Però no s’entén perquè tot arrenca amb uns soldats que mai més diran res. S’intueix que hi pot haver una trama sobre el poble ennutjat per la dèria de la moda del seu emperador, però no despunta (i això que apareix el Codi 155!).

En aquesta ocasió s’ha volgut fer participar el públic. Es fa imprescindible per dir que l’emperador va nu. Però en canvi l’utilitzen per fer de ring i en una desfilada. En comptes de demanar ajuda a la canalla (potser és cert que podria crear una marea impossible de frenar a la passarel·la) s’opta pels pares. Però, a vegades, això fa que la canalla se senti desatesa o que, encara pitjor, plori perquè no entén perquè el pare (o la mare) el deixen per baixar escales avall. El que havia de ser un instant divertit acaba sent un patiment. Sobretot per una peça que s’acaba allargant fins quasi l’hora i mitja. Resulta que el conte o dona de sí, i el revesteixen tant de gominoles que acaba molt més llarg i inflat del que necessita. Si us plau, feu-li un lífting saludable. Com l’emperador,la producció ha caigut en el seu propi parany. Però hi ha temps a corregir-ho.