El tràmit

A la comèdia que suposa el debut de Fernado Trias de Bes a l'escenari, hi ha una conjugació impossible sobre el gelat Stracciatella, el mateix que, el pressumpte extraterrestre es menja al cartell. És un error del cientìfic que prova de corregir-se sense sort. Un acudit que ridiculitza el que teòricament és una eminència i que sap trobar la resposta del riure del públic. Aquest és un bon exemple per entendre com s'ha escrit i es representa aquesta obra en la que es grata endins per veure fins a quin punt la humanitat és corrompible. La producció s'ha sabut acompanyar molt bé d'una direcció molt directa de Martí Torras (que sap estirar el gag sense fer-se monòton) d'un gir a un altre. De fet, es tracta d'una comèdia hilarant perquè els personatges actuen de manera realista (el que els aboca a un patetisme) i amb una moralina que vol ser pedagògica. Aquest alienígana és tant humà, com imprevisible és l’ànima humana.La humanitat té una curiositat innata pel què passa fora del nostre planeta. I, per això, són habitualment taquilleres les pel·lícules de ciència ficció (sigui Star Wars, com ET). També hi ha una inquietud morbosa per l’amenaça exterior. Extrem que fa els humans les éssers més creients de les situacions més insòlites. Una eficaç interpretació (còmic David Bagès posseït per un extraterrestre aspirant sorollosament i camaleònica Mònica Glaenzel, que aparenta ser el personatge més dèbil del quadre), uns càracters ben guarnits amb una maleta de virtuts i vicis sobre les espatlles i una notable dosi de sorpreses amb els girs de la peça, la converteixen en una comèdia que permet intuir l’abast de la corrupció i, molt puntualment, l’honradesa. Potser és massa generalista que totes les subvencions portin implícita una comissió. Però la comèdia carrega la tinta per fer un traç gros que sigui creïble però s’escapa de fer teatre documental o de denúncia. És un joc teatral per ensenyar el ridícul de l'emperador que va nu. Perquè ningú s'atreveixi a repetir aquella mala praxi. Símplement.

Un gairebé irreconeixible físicament Manel Sans, un actor que veiem massa poc pels escenaris, se'ns presenta com el Sr. Susqueda, de la Unitat de Intel·ligència de l'Estat. Ell és l'encarregat de rebre tres científics d'alt nivell, als que se'ls convoca per investigar un personatge que insinua que ve d'un altre planeta. I que és molt sospitós perquè beu Vega Sicília amb gasosa. Cada científic rebrà un xec de 2.000 euros per la seva feina, que es basa en donar la seva opinió, un tràmit necessari per aconseguir una subvenció bastant més grossa (tres milions d'euros!) que permetrà analitzar a fons el personatge i investigar si el que diu és cert.  És la primera obra que l'escriptor i assagista Fernando Trias de Bes escriu directament per al teatre. Els científics són un metge que no creu massa en la medicina però si amb els diners (Àlex Casanovas); un  físic nuclear i professor universitari de Física Quàntica (Xavier Serrano) i una psicòloga, reconeguda i autora de llibres d'autoajuda  (Mònica Glaenzel). Apareix i desapareix sempre oportunament la dona de la neteja, (Susanna Garachana) i el protagonista dels maldecaps és en Saturnino, un personatge que interpreta "i ha creat del no res", en paraules del director, Martí Torras Mayneris, en David Bagès. Un repartiment de nivell que, com no podia ser d'una altra manera, funciona a la perfecció. El que passa durant el tràmit de investigació és un secret d'estat, que jo tampoc puc explicar. Però si que diré que passen moltes coses en un batibull de girs inesperats, en un únic espai i a temps real. I que tot i ser una comèdia hilarant que frega el surrealisme, desgrana un tema molt actual: la corrupció a les altes esferes. La manera de fer-ho és enginyosa i es nota que darrere un gran escriptor com és Fernando Trias de Bes hi ha un bon economista.  Ell corrobora allò de que tot és possible, si. Però en aquest cas ja s'està fent! 

Amb aquesta comèdia, es pot dir que l'autor Fernando Trías de Bes (Barcelona, 1967) debuta plenament com a dramaturg. La seva faceta d'economista, assagista, articulista i narrador no li impedeix de temptar aquest nou registre literari, tot i que un assaig seu, «El vendedor de tiempo», ja es va adaptar a l'escenari fa uns anys. Un dels seus èxits més sonats com a assagista és el llibre «La buena suerte», escrit conjuntament amb Àlex Rovira, que amb els anys ha superat els tres milions d'exemplars amb nombroses traduccions.En l'actual aposta teatral, l'autor explora el sentit de l'humor amb una bona dosi de denúncia social i, sobretot, política, en un moment —coses de l'atzar— que les paraules «màster», «tesi», «corrupció» i «plagi» han sortit del diccionari per entrar fins i tot al plat de la sopa.La trama d'«El tràmit» té lloc en un espai tancat, una sala comunicada només a l'exterior per veus en off, un telèfon intern i una porta imaginària de ciència-ficció mirant als espectadors que condueix a l'altra banda de la racionalitat. I un no es pot estar de pensar, en un bon començament, que potser es tracta d'un homenatge subtil a «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran.Però no, la cosa se'n distancia de seguida. Aquí, l'autor ha escollit gent de carrera, tres científics: un físic (l'actor Xavier Serrano), una psiquiatra l'actriu Mònica Glaenzel) i un metge (l'actor Àlex Casanovas). Els tres han de peritar un fet insòlit: certificar si un «ésser viu» és o no és un extraterrestre, caigut o aparegut en un bar de barri de Barcelona.El punt inicial d'absurd o de realisme màgic ressona a Pere Calders. La finíssima frontera entre realisme i fantasia penetra en el lector de Calders de la mateixa manera que aquí ha de penetrar en els espectadors de Fernando Trías de Bes. T'ho creus o no t'ho creus. Entres en el joc o no hi entres. Millor, doncs, creure-t'ho i entrar-hi perquè serà el mateix autor, al cap d'una hora i mitja, qui deixarà les coses clares i tothom se'n podrà anar cap a casa destriant sense confusió el gra de la palla. No s'hi valen especulacions.L'autor crea una ambientació molt pròxima: una Unitat secreta d'Intel·ligència de l'Estat (l'espanyol, s'entén) depenent del Ministeri de l'Interior; una clínica d'investigació titular del metge; un centre d'experimentació on exerceix el físic que podria ser el del sincrotó Alba de Cerdanyola de la Universitat Autònoma; tres personatges amb publicacions científiques reconegudes... i alguns secrets personals. Entendran els futurs espectadors que no es desvelin aquí, més allà del permès, els intríngulis de la trama.L'humor de la comèdia va pujant de to. El límit de comèdia esbojarrada només es dóna en algun moment determinat perquè l'acció ho exigeix. Fa la impressió que el director Martí Torras Mayneris hagi posat el fre just quan calia per evitar convertir la comèdia en un divertimento que entorpeixi la reflexió de fons. Qui dispara el botó de l'humor és Saturnino, el personatge de l'actor David Bagés, en una interpretació seva que —per primera vegada em sembla—, juga a fons amb la comicitat i que l'obliga a posar-se en la pell del pretès extraterrestre que han de peritar els tres científics.A l'actriu Mònica Glaenzel el paper de la psiquiatra li reserva un salt inesperat que l'aboca a no deixar el seu perfil còmic, interpretat seriosament, atrapada en un secret que la desespera. Àlex Casanovas i Xavier Serrano, físic i metge, aparentment dues figures serioses, acaben arrossegats i desemmascarats també per la trampa.I com a secundaris i gairebé mestres de cerimònies hi ha Manel Sans (el representant de la unitat secreta) i Susanna Garachana (l'assistenta de la mateixa unitat, dona de la neteja, amb manetes per la cuina i amb reivindicacions laborals per necessitats familiars). Són ells dos els que tenen al seu càrrec respectivament el que seria el pròleg i l'epíleg de la comèdia, després que tothom ha deixat de ser qui és i que ha mostrat quina és la baula que ocupa en el fosc pou de la corrupció i l'ús il·legal dels pistrincs públics. De les malifetes dels de dalt se'n ressenten sobretot els de baix. El cinisme dels de més amunt té com a mirall l'honestedad dels de baix del tot. La condició de la misèria humana ensenya a «El tràmit», amb l'escut protector de l'humor i la ironia, el seu rostre més fosc. (...)