A la comèdia que suposa el debut de Fernado Trias de Bes a l’escenari, hi ha una conjugació impossible sobre el gelat Stracciatella, el mateix que, el pressumpte extraterrestre es menja al cartell. És un error del cientìfic que prova de corregir-se sense sort. Un acudit que ridiculitza el que teòricament és una eminència i que sap trobar la resposta del riure del públic. Aquest és un bon exemple per entendre com s’ha escrit i es representa aquesta obra en la que es grata endins per veure fins a quin punt la humanitat és corrompible. La producció s’ha sabut acompanyar molt bé d’una direcció molt directa de Martí Torras (que sap estirar el gag sense fer-se monòton) d’un gir a un altre. De fet, es tracta d’una comèdia hilarant perquè els personatges actuen de manera realista (el que els aboca a un patetisme) i amb una moralina que vol ser pedagògica. Aquest alienígana és tant humà, com imprevisible és l’ànima humana.

La humanitat té una curiositat innata pel què passa fora del nostre planeta. I, per això, són habitualment taquilleres les pel·lícules de ciència ficció (sigui Star Wars, com ET). També hi ha una inquietud morbosa per l’amenaça exterior. Extrem que fa els humans les éssers més creients de les situacions més insòlites. Una eficaç interpretació (còmic David Bagès posseït per un extraterrestre aspirant sorollosament i camaleònica Mònica Glaenzel, que aparenta ser el personatge més dèbil del quadre), uns càracters ben guarnits amb una maleta de virtuts i vicis sobre les espatlles i una notable dosi de sorpreses amb els girs de la peça, la converteixen en una comèdia que permet intuir l’abast de la corrupció i, molt puntualment, l’honradesa. Potser és massa generalista que totes les subvencions portin implícita una comissió. Però la comèdia carrega la tinta per fer un traç gros que sigui creïble però s’escapa de fer teatre documental o de denúncia. És un joc teatral per ensenyar el ridícul de l’emperador que va nu. Perquè ningú s’atreveixi a repetir aquella mala praxi. Símplement.