Quan el teatre és una festa. Si Els Pirates Teatre ja ens tenen acostumats a muntatges alegres i festius a casa seva, al Maldà, el salt per unes setmanes a La Seca no ha canviat gens ni mica la seva manera de fer teatre. A l’escenari, ells s’ho passen bé, i de retruc, nosaltres també. Entrar a la Seca i veure aquesta plataforma de fusta amb trampes que s’obren i es tanquen, i començar a sonar la música s’assembla molt a assistir a una festa teatral que ve molt de gust. És com si haguéssim traslladat l’esperit del Shakespere Globe de Londres a Barcelona.

Quan el teatre és un joc. Si hi ha una obra de Shakespeare que convida al joc teatral en tota la seva esplendor és El somni d’una nit d’estiu. Malgrat és evident que també té lectures més profundes, i fins i tot fosques (per alguna cosa continuem representant Shakespeare segles després…), els Pirates Teatre han decidit sens dubte, abraçar el camí més juganer i festiu, on els somnis, la màgia i l’amor són els absoluts protagonistes. I no sembla una mala decisió per un dels pocs Shakesepare amb final feliç, no?

Quan els intèrprets són tot entrega i energia. Ja sigui per la direcció d’Adrià Aubert, per l’energia juganera de la peça. El cas és que tots els actors i actrius d’aquesta funció estan fantàstics i tenen el seu moment de protagonisme. Evidentment per limitacions de producció, tots ells han de doblar i triplicar personatges, però aquest fregolisme no li va gens malament a aquesta obra, ben al contrari. I per descomptat, entre tots ells, capaços de cantar i fins i tot tocar instruments, destaca una esplendorosa Laura Aubert, que es nota que es troba en la seva salsa i que per energia, gràcia, espurna i talent està un esglaó per damunt. No es tracta de desmerèixer els seus companys i companyes d’escenari, tots estan encertadíssims, però quan pren el protagonisme la Aubert la funció és encara millor.

Quan el teatre sembla amateur. Malgrat ser conscients del caràcter alegre i desimbolt que Els Pirates han imprès a la peça, també és cert que en alguns moments un té la sensació d’estar en la funció d’una companyia amateur (sense treure mèrit la feina que fan moltes companyies amateurs, que és molta i molt bona). I és que algunes escenes, especialment algunes protagonitzades per Ricard Farré, se situen en la fina línia entre la diversió i el ridícul. Potser una cosa és divertir-se amb Shakespeare, i l’altre no agafar-se’l seriosament. No crec que sigui pas la intenció d’Els Pirates, però per moments alguna cosa falla. Res greu, res que no permeti gaudir, i molt, d’aquesta funció.