El professor Bernhardi

Com ja explica abastament el programa de mà i el dossier que us podeu baixar d'aquí (per què resumir-lo o sintetitzar-lo, si els qui l'han escrit ho diuen tot tan bé?), aquest és un dels grans textos d'Arthur Shnitzler, a qui coneixem sobretot per 'La Ronda', un text colpidor i socialment crític que varem gaudir fa uns anys, dirigit per Mario Gas, i amb la participació destacada del ja desaparegut Constantino Romero, popularíssim doblador i a voltes presentador televisiu, que pujava als escenaris en comptades ocasions, cosa que demostra que hi va veure les virtuts d'un text excepcional. I fins a dia d'avui el 'Professor Bernhardi', que com apareix visiblement projectar sobre el teló de la Sala Gran, data de 1912, mai no s'havia representat a Catalunya, i arriba amb una oportunitat innegable. Un incident aparentment trivial desencadena tot un escàndol social, mediàtic, polític i religiós (no us sona?) que posa al protagonista contra les cordes, o millor dit, en la disjuntiva de disculpar-se o mantenir-se en els seus principis, cosa que a la llarga porta a conseqüències imprevisibles, en la direcció de ser considerat un malfactor, i en la contrària, al cap i a la fi coses que a ell li repugnen igualment.Lluís Homar l'encarna de forma magistral, presentant-nos un home conseqüent fins al final amb els seus principis, professional mèdic orgullós de la seva integritat i de la profunditat de l'anàlisi del perquè de la decadència social, en la qual no vol ser arrossegat. A un pas de ser considerat tossut, i també massa llepafils, s'enfronta a amics i enemics amb la mateixa enteresa i claredat de pensament, posant per damunt de tot que ell és un 'home de ciència' poc donat, a parts iguals, a caure en consideracions religioses (tanmateix, sí i molt en les ètiques o fins i tot espirituals) o en deixar-se utilitzar per interessos egoistes i de baix vol, que passen per voler-lo ajudar a evitar caure en desgràcia.Repassant la feina dels actors*, tots estan més que bé en els seus papers. Tots. Però si he de destacar-ne algun, a més del protagonista, seria al seu amic de joventut, reconvertit en polític, un magistral Manel Barceló, que sap encarnar la feblesa espiritual i emocional del seu personatge -fins a fer-nos pensar en si a l'actor li falten forces, però no és el cas- però sobretot a l'homo politicus a qui retrata com algú capaç de virar inesperadament davant dels imprevistos (vulgarment coneguda com a fugida endavant), i encara més, de poder justificar totes i cadascuna de les seves accions com si fossin la millor i més noble opció davant de les circumstàncies. Tampoc us sona?Dir també que resulta estrany veure Joel Joan encarnar algú fosc i abjecte sense massa matisos (el text no li ho permet), acostumats a la proverbial sagacitat dels seus personatges. La seva és una ambició sense aturador ni escrúpols, d'enfilar-se cap al poder, que un endevina que persegueix no tant pel poder en sí, sinó pel que significa de relleu social. I no em vull deixar a l'Albert Prat, que dóna vida a un mossèn amb unes maneres apostòlicament tranquil·les, empresonat per la contradicció entre el que mana l'Església a la qual pertany, i la seva mala consciència. Ni tampoc al Jordi Andújar, que pel final ens reserva algú que projecta extraordinàriament bé la seva veu, fent pràcticament innecessària la microfonia que per necessitat integra totes les obres de la Sala Gran. Capítol aquest, el de la sonoritat, que vull relacionar també amb la proposta escènica, àmplia, rectilínia i clara que fa pensar molt en la línia Mies Van Der Rohe, com a exemple d'aquella estètica alemanya de principis del segle XX. Al bell mig, una estructura de vidre transparent, similar a una sala (qui sap si d'espera, o un simple distribuïdor) perfectament identificable amb un hospital, que ens farà de fons en la majoria d'escenes, del segon acte endavant. Afortunadament: quan els actors, al primer acte de cinc, parlen a l'espai que hi ha entre aquesta estructura i cada extrem de l'escenari, la veu es per més que mai. Però com dic, després gairebé tots els moments es donen davant l'estructura transparent, que acota l'espai i també impedeix que les veus vagin en cap altra direcció que la del públic. La senzillesa rectilínia de l'escenografia, també del mobiliari, ens permeten situar-la a 1912 amb la mateixa facilitat que als nostres dies, sobretot si apareixen ordinadors i telèfons mòbils. No hi fa res, en aquesta obra l'important és el text, i més tenint en compte l'actualitat esfereïdora del seu contingut. Ara bé, fidel a l'original, la versió de Lluïsa Cunillé, retalla la durada original (en torn de les 5 hores) a les poc més de dues hores i mitja (entrem a les 20h i en sortim a els 23h, amb un breu descans entre el tercer i quart actes) que dura la del TNC. Un encert, que a més un sospita que n'extreu tot el més important, evitant reiteracions que no farien sinó devaluar la declamació dels intèrprets, veritable centre de la proposta de Xavier Albertí: amb un text tan excepcional a les mans, el veritablement important és que es digui bé. No importa que durant una bona estona hagin de quedar-se quiets declamant vàries pàgines de monòlegs o diàlegs. Probablement una lectura (ben) dramatitzada donaria uns resultats no gaire allunyats. Per cert, a propòsit dels intèrprets, tots ells van abillats amb vestits d'americana i corbata al més convencional estil possible, fosc i seriós, no sé si amb un missatge de nul·la originalitat austríaca. La excepció seria quan vesteixen bata blanca o la roba en tons ocres del professor, tot just en sortir del seu empresonament.Per resumir-ho, la impressió general és la d'un text fonamental del segle XX, amb un seguit de reflexions sobre la condició social de l'home, que avança amb clarividència on duria l'antisemitisme dècades després, molt ben adaptat, dirigit i interpretat, i que potser serà un pèl llarg i indigest a aquells que no l'apreciïn en tota la seva dimensió, però que, en nom dels amants del teatre, i especialment del teatre de contingut social i polític, agraeixo força al director del TNC.* Tots homes, com correspon als personatges que interpreten, excepte la infermera, un sol personatge femení, anodí i que finalment apareix com a feble i mudant. En això sí, afortunadament, hem avançat una mica en un segle.

Gran lliçó de teatre de mestre Albertí que sap fer actual una premonitòria peça de fa més d'un segle del càustic Schnitzler, gràcies a unes molt eficaces traducció i adaptació de Feliu Formosa i Lluïsa Cunillé respectivament. Chapeau!Lluís Homar broda el protagonista, un metge d'origen jueu que duu fins a les últimes conseqüències l'ètica professional i la dignitat humana davant el dogmatisme catòlic que, escampant prejudicis, ha sotmès durant segles la societat europea, i que encara campa en els racons més sòrdids de la vella Europa on s'engarjolen titellaires, es persegueix la llibertat d'expressió i on els hipòcrites llepapatenes s'escandalitzen davant d'un "cony" o una "vagina" dits en públic. Vagin en processó a la classe magistral del professor Bernhardi: la iridescència dels diàlegs i la penetrant intel·ligència dels debats els proporcionarà un guspireig d'idees més estimulant que les negociacions de desgovern amb què ens castiga la caverna...

El professor Bernahardi, director d’una prestigiosa fundació mèdica, es fica en un dilema de conseqüències enormes. Nega a un capellà que entri a donar l’extremunció a una jove afectada d’una estranya malaltia: és irreversible, li queden hores, potser minuts de vida, però ella se sent forta, sana i només pensa a tornar a casa. La polèmica està servida. El posicionament de Bernhardi aixecarà una polseguera que acabarà amb el doctor sentenciat. Els defensors i els acusadors obriran un debat que no deixa indiferent. Arthur Schnitzler ambienta l’obra al 1912, quan Viena era el centre mèdic més important del món, una època on els valors morals eren prou rellevants com per desencadenar dues guerres mundials. Bernhardi és jueu (vet aquí un dels tòpics més polèmics de fa un segle) i aquesta condició accelera els pros i els contres a la seva negativa, que el professor argumenta amb clarividència davant dels corrents imperants, més moralistes i més intransigents. Però si bé la dramatúrgia (que retalla l’obra original a més de la meitat) es manté fidel al guió original, veiem els personatges vestits impecablement, moderns, fent servir portàtils, utilitzant telèfons actuals... Una picada d’ull al fet que els problemes de fa un segle persisteixen avui en dia? El plantejament recorda les dues versions d’Un enemic del poble que hem pogut veure aquestes darreres temporades al Lliure i a la Muntaner. Un científic que s’enfronta als valors d’una època en defensa de la ètica; en aquests casos l’obra també es podia viure en el present, sense necessitat de tocar una coma del text d’Ibsen. La polèmica es desenvolupa en una Sala Gran del TNC enorme i alhora minimalista, una escenografia encertada i impactant (tan en la primera part, en què representa un hospital, com en la segona, quan esdevé la casa del professor...) i amb un elenc carregat de grans noms capitanejats per Lluís Homar. Tot funciona. Tot i així, hi ha una certa rigidesa (buscada, segur) en algunes interpretacions i, posats a retallar (l’obra original durava cinc hores, aquesta, dues i mitja) ens hauríem pogut estalviar algun personatge i donar més pes a d’altres, com és el cas del periodista, poc creïble en certes ocasions, potser per la retallada, o l’advocat defensor. (I una crítica molt personal i infantil, si voleu, però els noms alemanys dels emèrits protagonistes poden arribar a confondre.)