(…) «El professor Bernhardi» que ha dirigit Xavier Albertí amb pols germànic i rigorós, amb una pulcritud mil·limètrica, apostant per una obra que podria ser considerada antiteatral, atenent els corrents d’aquest moment, i que no s’havia fet mai aquí, torna a evidenciar el que es pot aconseguir quan es reuneix sobre l’escenari un planter indiscutible d’intèrprets que encapçala Lluís Homar, com a protagonista, i que reforcen tots i cadascun dels altres intèrprets, tot i que, per exigències de guió, destaquen les escenes en què el professor Bernhardi manté més un tête-à-tête amb altres personatges com el doctor Ebenwald (Joel Joan) o el professor i doctor Flint, ara ministre de Culte i Educació (Manel Barceló).

«El professor Bernhardi» és una obra que es podria qualificar dramatúrgicament feta de «duets». En cadascun d’aquests «duets» es va configurant la personalitat de Bernhardi, la seva dignitat, el seu rigor professional i el seu orgull com a director de l’Institut Mèdic que ell i dos o tres més dels seus col·legues més fidels van fundar deu anys enrere.

Però un fet tan anecdòtic i senzill com inesperat altera la vida de l’Institut quan el mossèn avisat per la infermera es presenta a l’hospital per donar l’extremunció a una jove que viu les últimes hores després d’una intervenció d’avortament i el professor Bernhardi li prohibeix que entri a l’habitació perquè la pacient viu un estat eufòric d’esperança lluny de pensar en la mort. A partir d’aquí, «El professor Bernhardi» planteja el dilema entre l’ètica professional, la ciència, la religió i les últimes voluntats de l’ésser humà. (…)