Una nova visita al text de Josep Maria Miró El principi d’Arquimedes és la primera producció de l’Espai Texas des de la seva prou recent obertura. El director Leonardo V. Granados s’ha encarregat de portar-lo a escena i, de pas, juntament amb l’autor, revisar-ne la vigència. Com no era de sorprendre, el conflicte de 2012 sobre les pors contemporànies quan un monitor de piscina li fa una abraçada i un petó a un infant en una situació complicada per a ell, necessitava una mirada en l’era digital. Ara, la trama es desplega de forma discontínua, a trossets sumatoris que inviten a arribar a conclusions descontextualitzades, igual com tendim a informar-nos parcialment actualment, i l’onada de cancel·lació transcendeix el pla real per inundar l’opinió pública a xarxes, al més pur estil Cacophony.

Per emfatitzar la idea de les perspectives múltiples que mostren diverses veritats dels mateixos fets, l’espai escènic plega les dues bandes de l’Espai Texas en un mirall, de manera que a vegades el públic és a una banda o a l’altra del mateix vestuari. Mínims elements organitzen l’espai i deixen al descobert uns intèrprets que es carreguen a l’esquena la responsabilitat de connectar-se i desconnectar-se al ritme de les escenes desordenades.

La proposta, on el text té tota la força, es basa en els personatges desgranant un conflicte que, en ordre cronològic o desordenada, ofereix possibilitats diverses d’empatia amb els personatges. Vistos desmuntats, tots i cadascun dels personatges d’El principi d’Arquimedes són especialment detestables, de manera que el muntatge pretén sembrar una desconfiança continguda i, en cap cas, generar herois i antagonistes dramàtics. La percepció és que tothom, amb la més ingènua de les bones intencions, la caga constantment actuant tal com el cor els dicta, sense pensar. El cameo del pare protector, altaveu i salvador de masses; la directora que es protegeix de les fletxes posant-se els protocols de barret, i els dos monitors, supervivents, ambdós desemmascarant els horrors només després, però només un d’ells amb el poder de retractar-se a pilota passada.

L’acompanyament sonor de thriller robòtic psicodèlic genera una estranya desconnexió amb l’emocionalitat del fil narratiu. Es busca generar una mena de fredor tensa i distorsionada, com si els intèrprets fossin marionetes condemnades a patir una revisió eterna de la història des de tots els costats, amb l’esperança de detectar el moment en què tot va capgirar-se, el precís instant quan un aleteig de papallona, fet sense pensar, va desembocar en un tsunami. Una recerca sense sentit, que fa un zoom pervers en els minuts, o breus hores, de percepcions i presumpcions d’una destrucció irremeiable. Les accions prèvies i posteriors del conflicte, en un exercici de retratar únicament les elucubracions, queden fora del focus.

En conclusió, sempre és positiu que un espectacle convidi al debat, i El principi d’Arquimedes protagonitzarà la tornada a casa o el sobretaula posterior a l’experiència, sense cap mena de dubte. Ho va fer, però no prou, fa tretze anys, i ho ha estat fent arreu on l’obra s’ha traduït i portat a l’escena. L’actualització del text hi aporta un gram més de realisme, perquè per molt que sigui emocionant, és ben cert que avui dia, o almenys se suposa, que hi ha protocols a seguir en casos com aquests, que algú ha pensat molt fredament per evitar confiar en el criteri moral particular en situacions d’estrès. Així i tot, l’interessant del debat plantejat no es renova sinó que es manté, amb el nou context. L’escarni viral, fruit del fet que els supòsits es validen, no pas amb fets, sinó amb la suma d’adeptes, és, avui, menys primari, però igual que una pedrada al vidre de la piscina: letal, i efímera.