La vida és un conjunt de decisions que s’exclouen entre sí. Si fas A, no
podràs experimentar B. I si A no és tan bonic com t’esperaves, probablement
t’oblidaràs dels inconvenients de B i et turmentaràs amb el temut “i si
hagués …”. En definitiva, triïs el que triïs, hauràs de pagar un preu
que pot compensar-te… O no. És aquesta disjuntiva tan humana la que planteja Arthur Miller a El preu.

El que es presenta com un clàssic conflicte d’interessos entre dos germans,
un dels quals tria cuidar el seu pare i l’altre centrar-se en la seva carrera
professional, ens absorbeix per la proximitat i actualitat de la situació. No
importa que l’obra estigui ubicada a Estats Units o la importància que té en
ella el crack del 29. Els anhels i la insatisfacció vital de tots els
personatges són absolutament aplicables a l’actualitat, i les seves veritats –
perquè no n’hi ha només una- ens mantenen en constant trànsit d’opinió.

Tot i trobar-se en un registre completament diferent, Pere Arquillué recupera el perfil de vençut amb el que ja ens va impressionar a Art. Aquí el veiem amb
una naturalitat hipnòtica. Cada gest, cada reacció i cada paraula serveixen per
retratar un home fràgil i decebut amb la vida i amb sí mateix. L’acompanya a
l’altra banda un Ramon Madaula que
es mostra altiu i profund a la vegada. Al mig queda el tassador, un personatge
estrafolari però immensament ric en matisos encarnat per un brillant Lluís Marco. La quarta pota actoral, la
femenina, és la que veiem més desentonada, amb una Rosa Renom que gesticula excessivament i trenca l’harmonia de la
peça.

Amb una posada en escena molt nua, Sílvia
Munt deixa amb encert que els personatges siguin els que ens facin
empatitzar amb les seves històries. L’escenografia és sòlida i immòbil, amb tan
sols una elegant pila de cadires que acompanya alguns mobles al lateral
esquerra. Atents però a la llum i al color, que evoluciona amb l’obra.
L’audiovisual, a l’inici i al final, acompanyat d’una música al més pur estil Woody Allen, ens trasllada l’ambient clàssic
i melancòlic de la peça.

Aparentment, en tota l’obra no hi passa gairebé res. Però en el fons es
remouen moltes coses. En els personatges i en els espectadors, que ens mirem al
mirall de l’escenari per entendre una mica més les nostres misèries. Sigui beneït -i
ben pagat- el miracle del teatre!