La posada en escena de Sílvia Munt aposta per una mirada molt realista: respectable però que no arrisca en gaire res. Tot i així, el repartiment solvent aconsegueix donar profunditat als personatges i alguns tocs de comicitat (sort de’n Solomon, que dóna un contrapunt còmic al quadre fosc i depriment) imprescindibles. Si la memòria no es torça, sí que supera la proposta d’El precio, que es va poder veure el 2003 al Romea, amb Juan Echanove de protagonista.

L’espai és un pis buit amb una pila de mobles amuntegats a una punta del saló. La butaca és l’única que aguanta enmig de la sala: era on s’asseia el pare els seus últims anys de vida. Sense ser-hi, té una presència quasi física, constant en la conversa i en els girs dramàtics dissenyats per Arthur Miller i respectats a l’extrem per la direcció. És una peça que no interpel·la com la de Les bruixes de Salem, en què hi havia una amibició dramatúrgica major i que la mirada d’Andrés Lima insisteix en enviar connexions als espectadors d’avui. Aquesta producció no ho pretén. És una decisió lícita però potser és una oportunitat perduda per arribar a un tipus de públic més actiu. Ramon Madaula va oferir peces més ambigües amb el mestratge de Yasmina Reza (tot i que, certament, el públic no els va voler fer tot el costat que es mereixien) com quan van signar Una comèdia española, el 2009 al TNC, amb direcció de Sílvia Munt. I Un déu salvatge, el 2010 al Goya, amb direccio de Tomzin Townsend. El preu és un espectacle correcte que queda un pèl lluny de l’espectador actiu.