‘El nom’ posa el dit a la nafra de les parelles que es troben en la franja de la consolidació de la familia convencional i com es projecten en els fills tots els desitjos sovint no aconseguits pels pares. Obra amb criatures de fons, doncs, absents de l’escenari, però presents en cada moment del discurs. Allà queda Yasmina Reza i ‘Un Déu salvatge’ —obra vista també en català al mateix Teatre Goya i adaptada al cinema igualment que ‘El prénom’— amb el conflicte entre adults per una criaturada de pati d’escola dels seus plançons. ‘El nom’ de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière és tota una altra cosa perquè la guspira que encèn la metxa és només… la reproducció d’una ecografia. Però ja des de la panxa de la seva mare, el futur nadó provoca un terrabastall que sorprendrà els espectadors per molt avesats que estiguin a veure reflectits a l’escenari les típiques picabaralles d’un sopar gairebé familiar.