Joel Joan juga molt bé les cartes en aquesta obra que arrenca com una comèdia desenfadada i va fent-se cada cop més amarga i íntima. Per una beneita provocació esclaten uns volcans latents des de feia anys en una relació familiar, aparentment complacent, tolerant, de complicitat. 

La temporada passada ja va triomfar al Goya i ja s’olorava que seria un èxit. Efectivament, va allargar tant com va poder la temporada i ara hi retorna. De fet, pràcticament coincideix amb el comiat d’Un aire de família, al Romea, en què també la sorpresa i els girs rebenten, fins al punt que ho permet la genètica, una relació familiar. La diferència, que fa decantar la balança entre totes dues peces, és que Joel Joan ha jugat més a fons en la controvèrsia, en el punt d’amargor… i, evidentment, no s’ha passat de frenada. Una obra molt recomanable per a un ampli grup d’edat. Molt aconsellable d’anar-hi, precisament, en família, perquè pot propiciar reveladores posfuncions…