El miracle d’Anne Sullivan és un clàssic del teatre -i el cinema posteriorment- que narra l’experiència de la qual la protagonista, Hellen Keller ens va deixar constància en la seva pròpia autobiografia.

Va
ser una noia que als pocs mesos de vida, i per culpa d’una malaltia, va
quedar sord-muda i cega. Quan va ser una mica més gran, la seva mare va
saber que hi havia mitjans per a fer que aquesta mena de persones
puguin comunicar-se amb el món, i va contractar la jove Anne Sullivan
com a institutriu de la Hellen, per mirar d’operar el miracle que la
resta de la família considerava impossible. Recomano llegir la història
verídica de totes dues, doncs aquella nena va esdevenir escriptora,
activista política i feminista, i professora, força notable en el seu
temps.

El text i el muntatge que ens ocupen, dirigit per Empar
López, tracta de l’arribada de la institutriu a la casa dels Keller, i
com la seva constància, i la convicció de que la nena havia d’entendre
què eren en realitat les paraules i les lletres, van operar el
‘miracle’. Una versió on, a més, la nena no desperta la llàstima de la
seva educadora,  que veu que la permissivitat de la seva família l’ha
convertida en un ésser capriciós i sense la més mínima disciplina, sinó
que des de la comprensió (ella mateixa tenia problemes de ceguesa
parcial, i una infància duríssima) fa evolucionar la Hellen no només en
la seva capacitat de comunicar-se, sinó com a persona, fent-se
imprescindible per a ella, en ser la única referència per a menjar,
dormir i totes aquelles coses quotidianes que per algú que no hi sent,
ni hi veu, ni pot parlar, assoleixen una dificultat inimaginable per a
la resta.

El plantejament escenogràfic és força solvent, dins del
seu classicisme. Els actors estan força bé en fer-nos arribar tots els
matisos de la història (molt ben escrita) i s’ha de destacar les dues
protagonistes, en aquest cas dues dones molt fortes. I tot i que en tot
moment el seu binomi funciona molt bé, no puc deixar de destacar la Mar
Ferrer, com a nena ‘discapacitada’, que sense poder dir res, ens fa
veure què li passa per dins, i passeja pels diversos espais a les
palpentes, amb una ceguesa convincent.

Potser l’apreciació de tot
això, posa una mica en evidència dues coses oposades: la immensa i
encertada cura que totes les escenes de la Hellen, i especialment també
quan és amb l’Anne, estan molt ben treballades a nivell de llenguatge
corporal. Imprescindible donades les circumstàncies. I a la vegada
evidencien que la resta de personatges i situacions, tot i estar
correctes, amb la mateixa cura per aquest apartat no gens menor de la
interpretació, acabarien d’arrodonir la capacitat que, innegablement,
aquesta peça té d’emocionar a un públic que surt entusiasmat pel drama
‘esperançador’ que acaba de veure.