El Teatre del Raval insisteix en adaptar grans icones del cinema en blanc  negre i traslladar-lo a la veritat de l’escena. Ho van fer amb Dotze homes sense pietat (2010) Testimoni de càrrec (2015) i, ara, amb El miracle d’Anne Sullivan. És cert, que també hi ha hagut peça teatral d’aquest melodrama però si ha impactat a la memòria catalana, és per la seva versió cinematogràfica. De la intriga judicial s’ha saltat al melodrama. Ja no hi ha el to de thriller dels muntatges anteirors. Opten per una peça que ha de coptar a l’emoció de l’espectador. I nmo és fàcil amb els recursos limitats de la sala. Certament, se’n surten prou bé, sobretot, gràcies al treball de les dues actrius protagonistes. Míriam Escurriola és una Anne Sullivan que emociona pel seu ímpetu i les seves pors mentre que Mar Ferrer és una Helen Keller que desarma, des de la seva primera aparició. La resta del repartiment, procuren mantenir una contenció que li és imprescindible per no menystenir la càrrega emocional amb la que es treballa durant tota la peça, en una tensió que no decreix. Sí que sobta la solució de la veu en off que revela les costures d’una proposta molt honesta. En canvi, decidir que algunes de les escenes entre les dues protagonistes es mostrin sense ni un fil de so és encertat perquè ho despulla i permet imaginar la duresa d’un món sense els sentits actius amb els que conviure amb els altres.

L’obra, de prop de dues hores, passa ràpida, sense descans. Potser hi ha alguns quadres que es poden concentrar, evitar canvis d’espais i aconseguir que les accions de la caseta del jardí (o de l’estació) se sobreposin amb les de cal Keller. És un plaer poder compartir la funció amb persones invidents (tambe hi haurà sessions per a persones sordes amb àudiodescripció) perquè els garanteix el dret de la cultura. Potser el però d’aquesta peça d’entusiastes, està en reproduir l’emoció d’aquell film (que remet a uns personatges històrics) però que obvia fer-li cap traslació al món d’avui:.Una família benestant, amb criats, i un patriarcat indiscutible no ajuda a identificar-s’hi ni a trobar raons per descobrir-se vulnerable i capaç d’aprendre d’aquesta empenta de la institutriu i la seva alumna. L’autenticitat de les dues, fa que l’emoció (quan no el plor) redimeixi tants patiments. Atenció a la reivindicació de la debutant Mar Ferrer i de la directora (ara actriu) Escurriola. Un plaer emocionar-se amb elles.