Davant aquesta nova revisiò del que ja gairebé podríem considerar un clàssic, la incògnita era saber si funcionaría, i cóm respondria el públic.

Doncs sí funciona, al cent per cent. L’espectador que omplia (això sí de forma reduïda) el teatre va riure molt al començament i després una mica menys… per què no sé si recordareu que hi ha un gir… I és que molts ja l’havien vist, la recordaven agradablement, però molts no sabien què passava quan comença el procés de selecció dels quatre candidats a ocupar un alt càrrec en una empresa. Per tant, la tornen a veure i sí que els agrada. I els que no l’han vist, també hi vani també els agrada. Aposta segura.

A banda, amb el pas del temps, lògicament s’han introduït algunes novetats i això ho agraeix el text de Galcerán que corria el perill d’haver.se quedat un pèl passat de moda en aquesta nova revisiò.

Tot condimentat, doncs, per què a partir d’aquí passis una bona estona, que era del que es tractava. Finalment, ens queden els actors, que són els que acaben de posar la cirereta al pastís. Equil.librats DAvid Verdaguer, Mar Ulldemolins, Enric Cambray i magnífic Marc Rodríguez, que passa de ser un gran histriònic a esdevenir un cara de pal estil Buster Keaton. Tots van canviant de registre en un gran esforç interpretatiu i contribueixen a que “El mètode Gronholm”, un cop més, sigui (ja ho era) i serà un gran èxit.