El joc que va es riure Jordi Galceran ara fa 17 anys continua molt ben engreixat. És infal·lible. Sergi Belbel ha tornat a dirigir una nova producció (després que s’estrenés la del T6, sense acceptar cap canvi de rols, amb Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Diaz). Ho fa amb una generació d’intèrprets nous. Són més joves. I, per tant, l’ànsia de voler triomfar laboralment, és més ferotge. David Verdaguer, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i Enric Cambray tornen a entrar en una mena de sala amb vistes i a passar la prova que ha de permetre qui serà el guanyador de la plaça de director comercial d’una multinacional del moble suec a Catalunya. La comèdia (agra) està servida.

Quin equip d’actors funciona millor? D’entrada cal advertir que els perfils dels dos repartiments són diferents i també les edats amb què van debutar fent els personatges. També és cert que, com en tota obra d’intriga, esperar determinades escenes (com la dels barrets) és diferent a viure-les per primer cop. La memòria pot mantenir alguns detalls, aparentment insignificants i, en canvi, pot esborrar girs importants. Probablement, els personatges estan més ben perfilats, ara. són més coherents i menys de traç gros. Potser s’ha perdut un grau de volum sorollós en el riure (també hi afecta la disponibilitat dels espectadors amb mascareta en fase1 de desescalada) però segueix sorprenent. L’espai ve a ser el mateix però ara el presideix una llum que va canviant de color i un quadre, amb un ull que evoca a El gran Germà (del reality show i també de George Orwell a 1984).

Es parla molt de la bona salut del teatre contemporani català. Amb una contínua presència d’obres i autors (costa més que les autores tinguin un espai a l’escena, això està en el capítol de deures pendents) a la cartellera. Però la fortalesa també es comptabilitza amb la capacitat de tornar a aixecar produccions històriques, periòdicament. Ho ha fet Dagoll Dagom amb peces com Mar i Cel, El Mikado, La nit de Sant Joan. O La Cubana amb Cómeme el coco negro. Però és una torrentera desaprofitada, si un cop estrenats, se’ls emmagatzema a l’estanteria d’espectacles acabats. Jordi Galceran, un professor d’institut que va passar a dramaturg després dels seus primers èxits (Paraules encadenades, Dakota) és un habitual en el teatre amateur i també té l’honor de ser dels és produïts fora de Catalunya (superant mites com l’Àngel Guimerà de Terra baixa…) Que es tornin a presentar peces d’èxit diu dels productors que no volen arriscar en temps d’incerteses pandèmiques, però tambe de poder comprovar com les bones comèdies aguanten el pas del temps.