El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai

El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai recupera i homenatja la figura d'Antoni Benaiges, pedagog avançat al seu temps i primer mestre republicà en caure víctima de la repressió feixista arran del cop d'estat del 18 de juliol de 1936. Els creadors de l'espectacle són Xavi Bobés, tot un referent del teatre d'objectes –pensem, entre d'altres, en Insomni (2011), El rei de la soledat (2013) i Cosas que se olvidan fácilmente (2015)–, i Alberto Conejero, un dels dramaturgs més destacats de la seva generació, amb textos de gran intensitat lírica que sovint s’endinsen en la memòria històrica, com és el cas de La piedra oscura (2014) i Los días de la nieve (2017).  Nascut a Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges va obtenir el títol de mestre a l’Escola Normal de Barcelona l’any 1929 i, després d’algunes suplències a Madrid, va entrar en contacte amb el grup d’innovació pedagògica Batet. Al setembre de 1934, decidit a posar en pràctica la tècnica Freinet –pedagogia cooperativa per a una escola popular– i proveït d’una impremta, un gramòfon i una vocació apassionada, va prendre possessió de la seva plaça a Bañuelos de Bureba, un poblet de Burgos amb 58 cases i poc més de 200 habitants. El seu rastre semblava del tot esborrat fins que l’any 2010, en el procés de documentar gràficament l’exhumació d’una fossa comuna a les muntanyes de La Pedraja, el fotògraf Sergi Bernal va sentir a parlar d’un mestre republicà que hi podria estar enterrat i va decidir estirar el fil. D’aquí sortiria el documental El retratista (2013), dirigit per Alberto Bougleux, i els llibres Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar (2012) –amb textos de Queralt Solé, Francesc Escribano i Francisco Ferrándiz– i Els vaig prometre el mar (2018) –de Sergi Bernal i Sebastián Gertrúdix–. En un dispositiu escènic en què el relat de vida i la poesia objectual conviuen sense jerarquies, Sergi Torrecilla assumeix la figura del mestre i es lliura a l'evocació d'estampes d'infantesa i joventut: l'estiueig a Les Pobles –“L'eternitat és una platja d'estiu”–, la mort del pare, la vocació primerenca, les primeres substitucions. L'actor comparteix escena amb el creador i manipulador d'objectes Xavi Bobés, que disposa i filma delicades i expressives composicions a partir de vestigis materials evocadors de l'època, com són els segells que es podien trobar a l’estanc dels pares de Benaiges o la capsa-maleta amb les pertinences del mestre. L'espai escènic dissenyat per Pep Aymerich s'omple de taules-pupitres que aniran canviant de disposició i arribaran, fins i tot, a ballar un tango; hi apareixen també una pissarra desplegable, una impremta i un gramòfon. Cal sumar-hi, a més, gúbies per a fer els gravats, motlles de lletres, redaccions manuscrites dels alumnes al costat de les còpies impreses i, fins i tot, exemplars de revistes d'altres escoles freinetistes –Llum, d'Olèrdola, i L'Espiga, de Plana Rodona–. En un moment donat, s'hi superposa l'audiovisual d’Albert Coma, que fa circular sobre els objectes, com per art de màgia, les bellíssimes animacions de diferents dibuixos que il·lustraven els quadernets de l'escola de Bañuelos. Alberto Conejero aporta el lirisme –i la precisió– de la paraula; la seva dramatúrgia alterna escrits testimonials i pedagògics amb textos de nova creació. Obren i tanquen l'espectacle algunes cites del llibre Escola d'aprenents, de la filòsofa Marina Garcés, que defineix l'educació com la pràctica més antiga de la humanitat –“El que ens fa humans és que no sabem viure; ho hem d'aprendre tot”– i proposa contemplar-la a la llum de l'ètica, la política i la poètica, és a dir, molt més enllà dels aspectes merament procedimentals. L'espectacle, que atorga el protagonisme a la transmissió del saber, palesa un compromís amb l'educació que s'emmarca en el context històric de la Segona República, caracteritzat per la irrupció de nous corrents de renovació pedagògica dins un programa de regeneració social i cultural. A Catalunya hi havia el grup Batec, integrat entre d'altres per José de Tapia, Herminio Almendros i Patricio Redondo, que van exercir una influència decisiva sobre el mestre de Mont-roig. En un article que va publicar a Colaboración, la revista de la Cooperativa Freinet a Espanya, Antoni Benaiges descriu amb quina expectació van desempaquetar la impremta a l'escola de Bañuelos, i explica també el procés de creació del quadern titulat Gestos –“Gesto es carácter. Expresión libre. Matiz. Vida. Atributos de la Escuela”–, on els nens, convertits en petits cronistes del poble, escriurien sobre les nevades, les tavernes o l'arribada del retratista. En escena, el mestre interpretat per Torrecilla corregeix l'ortografia amb molt d'amor –“a este día le falta un rayito de sol”; és a dir, li faltava la "tilde”– i ajuda els alumnes a trobar les paraules –però mai les idees–: “Dar palabras es ilustrar; dar ideas es entorpecer”. En dos cursos van publicar sis números de Gestos, tres de Recreo –el quadern dels més petits– i quatre monogràfics destinats a temes molt diferents, entre els quals figura un dedicat a imaginar el mar. Les redaccions incloses dins el quadern titulat El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca són llegides íntegrament en escena: “El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo”; “En el mar habrá más agua que toda la tierra que yo he visto”, etc. Els nens fan servir el futur, que és el temps de la imaginació; i la imaginació, com diu Garcés, té més a veure amb la pràctica que amb un suposat do natural. També la memòria és un camí obert cap al futur, i per això la pretensió –per part de determinades apostes educatives– de reduir la memòria a mera gestió de la informació –i la llengua a un útil de comunicació– desactiva la potència creadora de l'experiència i contribueix a sumir l'individu en la ignorància i la indefensió.  Al pròleg del quadern titulat El retratista, deia Benaiges: “Todo aquí es tan nuevo, que todo, la menor cosa levanta júbilo. Dentro de su abandono, ¡dichosos ellos, estos niños! Por eso yo digo: dad a los pueblos, a las aldeas [...] luz que sea también calor, sabor, alma. Luz y alma. Y antes que eso, ineludiblemente, pan, satisfacción de pan”. Com s'assembla aquest discurs al de Federico García Lorca en la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros! Val a dir que en Una noche sin luna, Juan Diego Botto, a banda d'incloure aquest i altres discursos del poeta granadí, recuperava el nom i la filiació del mestre republicà Dióscoro Galindo, que va ser afusellat també en una nit sense lluna entre Víznar i Alfacar. Dins la proposta de Bobés i Conejero, el personatge de Benaiges referencia en primera persona la seva detenció il·legal a Briviesca –el 19 de juliol de 1936, un dia després del cop d'estat contra la República–, la tortura i l'afusellament, donant curs a un lirisme sobri i dirigit vers l'anticipació del record que els exalumnes tindran del mestre cada cop que vegin el mar. Torrecilla enfila amb admirable contenció aquest tram final. Les fosses comunes són, com diu Francisco Ferrándiz, escenaris de crims no judicialitzats, tombes irregulars l'exhumació de les quals propicia l'afluència i confluència de memòries mantingudes durant anys en l'oblit o la clandestinitat. El mar dels alumnes de Bañuelos, que ja va centrar l’exposició “Desenterrant el silenci” i va formar part de la instal·lació Khaled, de Martí Sancliment (Fira Mediterrània de Manresa, 2021), puja a escena de la mà de Bobés i Conejero, en una peça documental enormement emotiva que convida a contemplar el procés de transmissió de coneixements, alhora que “exhuma” delicadament objectes, fets i idees com a manera de desbrossar el camí de la memòria, recuperant l'idealisme –la vocació– d'un mestre i el seu compromís amb la tasca d'educar o, com deia Benaiges, de “somiar el futur nen a nen”. Crítica publicada a Núvol el 23 de febrer de 2022

Vist el divendres, 4 de novembre de 2022 al Teatre de Lloret de Mar.El títol d'aquesta obra, ens dirigeix cap a la promesa d'un mestre de poble, que va demanar als seus alumnes que fessin un escrit sobre el que pensaven o sabien del mar, ja que cap hi havia estat mai, perquè ell mateix els hi volia dur aquell estiu... Però en realitat, ens parla de dues coses fonamentals: la vocació d'ensenyar, especialment als infants, i l'educació com a eina per a fer sortir les persones d'aquella 'España profunda' de la ignorància secular, a través de les escoles de la República. I com una espasa de Dàmocles, les dates a la pissarra de la classe van acostant-nos a aquell fatídic 18 de Juliol del 1936...Teatralment, la peça podria descriure's com un monòleg (molt ben) il·lustrat, amb objectes, imatges projectades i, sobretot, com una càmera va enfocant aquells petits mons, que només es trenca, un moment, per un altre monòleg, de l'actor que ha fet de manipulador (i operador de càmera) durant la resta de l'espectacle. Cal dir que la utilització del vídeo està molt ben resolta. Les imatges (reals, de nens i nenes reals, d'un mestre real) molt ben triades i la composició audiovisual, de fons, serveix com a escenari de tots dos intèrprets, el mestre que ens explica la història en primera persona, i el que ens la va il·lustrant.Un espectacle de memòria històrica, de tall documental, molt emotiu, dramàtic com ho va ser la història, i necessari per a no caure en l'emblanquiment de tot el que va passar aquells anys al país. Potser podria haver tingut una mica més de dinamisme dramatúrgic, i no dependre tant d'una sola veu, però la feina de documentació que queda palesa darrere d'aquest treball, no deixa lloc a dubtes.

Què salvem del temps?, repeteix diverses vegades el protagonista d’aquest espectacle. El record és un dels temes més presents en la trajectòria de Xavier Bobés, un artista expert en donar vida als objectes a partir de les històries d'aquests. En aquesta ocasió, el barceloní s’alia amb Alberto Conejero, dramaturg que ja va demostrar la seva habilitat per emocionar amb les paraules amb La piedra oscura. Basades en fets reals ocorreguts durant la Guerra Civil, les dues obres tracten la vida d’un home que va pagar amb la vida els seus ideals. A La piedra oscura era Rafael Rodríguez Rapún, amant de Lorca, i a El mar... és Antoni Benaiges, un mestre revolucionari versat en els ideals republicans.La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. El text, de frases curtes i sòbries, traspua una gran tendresa. Amb tot, l’obra està lluny de ser naïf: la tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. La coreografia està mil·limetrada per mantenir ritme i poesia: les cadires volen fins a arribar a la seva posició i les taules es mouen en el moment just. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments de Bobés i Torrecilla, executats amb delicadesa, precisió i compenetració. Estrenat a la Sala Tallers del TNC i pensat com a muntatge a la italiana, la proposta renuncia a la proximitat que requereix la manipulació dels objectes petits. A canvi, incorpora l’ús de càmeres en directe i fins i tot realitat augmentada. L’obra continua guanyant de prop, però els recursos audiovisuals estan ben integrats en l’atmosfera artesanal. Aquestes tecnologies permeten ampliar els límits creatius i evoquen la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa, el nucli central de la vida de Benaiges. La memòria d’un crim imperdonable i l’homenatge a la labor educativa són temes que sempre atrauen. En aquest cas, a més, es tracten d’una manera tan delicada com els objectes a manipular, plena de nostàlgia i lluny del sensacionalisme. El resultat és una peça captivadora, poètica i corprenedora que reivindica, diverteix i emociona.

Alberto Conejero i Xavier Bobés han construït una mena de cuc en el temps que trasllada a l’experiència heroica i silenciosa del professor Antoni Benaiges a Bañuelos de Bureba (Burgos). Rescaten una història empoderadora traient de sobre la pols de l’oblit. Engeguen el gramòfon i ballen un tango empoderador i que possiblement, sense pretendre-ho, posava el professor al cairell de l’abisme. Només va caldre una primera ventada del cop militar perquè resultés un dels 400 professors executats en l’esclat de la Guerra Civil. El mar: visió d'uns nens que no l'han voist mai narra els èxits i els dubtes d’aquest professor convençut d’educar alumne a alumne per fer una societat més lliure, gràcies a la tècnica Freinet, en què una rudimentària impresora passava a ser el motor d’aprenentatge i de compartir coneixement entre canalla, mestre i població.Bobés és un seductor manipulador d’objectes i emocions. Ja ho ha fet a Cosas que se olvidan fácilmente. El seu material parteix de les restes dels naufragi sigui en una fusteria de tradició familiar del Barri Vell de Girona (El solar) de les fàbriques tèxtils del Vallès (Monstres), de restes d’una masia abandonada (Insomni) o de deixalles de la ciutat (El cap als núvols, El rei de la soledat). Al seu parlar pausat contrasta la velocitat en què les càmeres que s’amaguen dins de maletes o al canell de l’intèrpret sobrevolen sobre piles de materials. La peça necessitava un actor que personifiqués Benaiges. Sergi Torrecilla, (habitual de La Perla 29 amb títols com Només la fi del món, Filumena Marturano, Caïm i Abel) assumeix aquest repte des de la contenció. El seu entusiasme i la seva tragèdia queden recloses en un espai ignot, desconegut que el públic (com aquells alumnes de 6 a 12 anys que feinejaven acabades les classes, a casa) té ànsia d’absorbir.Les pràctiques d’aquest professor toparien frontalment amb l’autoritarisme i el poder cacic del poble. A Bañuelos de Bureba (Burgos). Perquè els fills eren capaços de contradir la mare que els deia que no anés a escola, que nevava però deixaven d’anar a excursió sota amenaça d’una pallissa del pare, segons recullen alguns dels seus escrits, publicats a Gesto i Recreo entre el 1934 i el 1936. Mentre el treball de La Barraca seria celebrat com a mèrit pedagògic de La República, el treball abnegat, militant quasi vocacional (el sou de mestre no cobria es necessitats mínimes i el propi Benaiges demanava ajuts a familiars, company i amics) no va tenir prou temps per fer escola. L’alçament militar va eliminar-lo d’arrel.El treball pivota sobre el llibret d’El mar, unes redaccions que els alumnes van escriure del mar, un element natural que no podien comprendre, que no havien vist mai. La seva ingenuïtat té una potència teatral, efectivament (aquests textos també completaven la instal·lació de Khaled, camí de refugi, per cert). I dóna bona part al desenllaç perquè si Benaiges encara estava a Bañuelos el fatídic 18 de juliol era perquè volia muntar una comitiva amb els alumnes per ensenyar-los el mar. No hi van poder anar. No queda clar si els pares els hi haguessin donat permís. Va ser el feixisme el que va aplacar sense miraments aquest somni.