Qualsevol espectacle
teatral està concebut per complir unes determinades funcions: divertir,
alliçonar, emocionar… Hi ha, però, un teatre socialment necessari. Es tracta
d’aquells espectacles que busquen aprofundir en les identitats humanes i
col·lectives per fer-nos-les més intel·ligibles; un teatre que, a vegades, pren
l’etiqueta de teatre polític i, en fer-ho, sembla revestir-se d’una càrrega
negativa que llastra l’espectacle. El
hijo del acordeonista és un d’aquests espectacles necessaris per a la salut
social que no carrega amb el feixuc pes de la retòrica ideològica. Parteix de
la novel·la homònima de Bernardo Atxaga (Soinujolearen
semea, 2003), una novel·la força personal que narra la relació de dos amics
d’infància a través del temps i en diferents escenaris. Del petit poble d’Obaba
a la costa oest dels EUA, dels anys 30 a les acaballes del segle XX, Joseba i
David, el fill de l’acordionista, viuran una relació d’amistat marcada pels
seus orígens familiars i la seva militància a l’ETA. L’adaptació de Patxo
Telleria dibuixa un fil conductor molt clar i amb una certa asèpsia política, conservant
els salts temporals ja presents en la novel·la. Fernando Bernués il·lustra la
història amb imatges molt poètiques que subratllen els elements més emocionals de
la història. Una mena de àlbum sentimental, despullat de discurs polític, desfila
davant els ulls dels espectador. En la interpretació es busca un to naturalista
que malmet les ànsies de posicionament del públic més radical. D’alguna manera
es sacrifica el discurs més contundent pel fet de poder arribar a tot tipus de
sensibilitats. Malgrat això, l’espectacle és d’un notable nivell artístic tant
en la interpretació com en els altres aspectes de la nòmina teatral. Una
escenografia a dues alçades, que troba en la forma d’acordió el seu leitmotiv acull a uns actors que es
desdoblen en diferents personatges i a personatges interpretats per diferents
actors.  Un conjunt on brolla l’emoció
que és la fi última de qualsevol espectacle teatral.