La potència de El hijo del acordeonista és incommensurable. El tema, la manera de tractar-lo, la relació de dos amics, les pors i els secrets del passat (amagatalls inclosos) generen una controvèrsia notable i són un molt bon material per a pujar a escena. Peca, en tot cas, de presentar la realitat amb voluntat objectiva, però en què hi ha poc recorregut per justificar la impunitat dels feixistes. 

El treball de dramatúrgia de Tanttaka Teatroa s’ha preocupat molt que la trama se segueixi bé i que sigui molt àgil (que, efectivament, se’n surten molt bé d’una trama prou complexa) però ha oblidat les actituds dels personatges. Per això, hi ha una mancança d’ànima en la interpretació que fa que no empatitizi prou amb la platea. És una llàstima perquè deixant tant despullada la història es fa previsible, fins i tot, el desenllaç final, que és l’últim cop de canell a un rumor mal explicat des de sempre. De totes maneres, és recomanable per a comprendre, amb un punt de nostàlgia i un espai ple d’acordions convertit en sala de tortura, seients de tren, pedres de riu… perquè ETA va arrelar en la societat basca d’abans de la fi del franquisme. I en com aquella lluita armada va perdent sentit i legitimitat.