De moment, tot comença com si fos una sessió de pista de circ. Després, apareix un subtil homenatge a les maneres escèniques de fer del malaguanyat Carles Santos. Més endavant, esclata una de les flaques del director Xavier Albertí, el patrimoni del Paral·lel barceloní, i finalment sembla que tothom acabi en una fira de parc d’atraccions damunt d’una nòria fins al clímax final de la creu de neons i la imatge de la Pietat.

I tot això, de rerefons, amb un Calderón de la Barca, amb una recreació dels antics “autos sacramentals”, que tenen el seu origen en representacions de Corpus, i que l’autor barroc del Segle d’Or espanyol, Don Pedro Calderón de la Barca (Madrid, 1600 – 1681), sacerdot com era, havia fet servir per acostar al poble la seva mirada àcida, tintada de pessisme existencial, sobre les creences religioses.

Amb una mica de sort i una mica de bona voluntat, els espectadors en poden fer una lectura contemporània. Avui en dia, a deu anys vista i en plena ressaca del crac modern, la realitat de la política i la societat obre l’aixeta a fer múltiples reinterpretacions del que és evident: que l’ésser humà acaba ensopegant sempre amb la mateixa pedra.

La pedra de l’obra «El gran teatro del mundo» és la cobdícia i el mercadeig sota el lema i les lleis del capitalisme sense escrúpols passant —per ser fidels a l’època— per la subhasta obligada pel pare entre dos germans bessons per competir per obtenir la bella jove de la qual estan penjats. Més clàssic, com mana el cànon del gènere, impossible. Sort que a ningú no se li ha acudit fins ara treure de la circulació les obres de l’antigor perquè fomenten la discriminació per raó gènere! En tot cas, «El gran mercado del mundo» dóna peu a la reflexió del que era, no hauria de ser i potser encara és perquè, ni que sembli desfassat dels temps i costums actuals, no costa gaire trobar-hi alguna aplicació amb segons quines capes elitistes del poder.

L’“auto sacramental” recreat per Xavier Albertí en ple bullit del segle XXI —on, contràriament a aquell altre segle, no és or tot el que lluu— aplega la majoria dels recursos estilístics del seu catàleg personal. I compta amb la complicitat d’alguns dels intèrprets de la casa que ja es coneixen de memòria de quin peu calça el director i de quin mal han de morir ells. I, si no, que els ho preguntin a Antoni Comas, Rubén de Eguía, Roberto G. Alonso, Oriol Genís o Mont Plans, intèrprets tot terreny que posen les seves habilitats i aptituds al servei de la causa.

La companyia, que fusiona intèrprets catalans amb intèrprets espanyols arran de la coproducció establerta pel Teatre Nacional de Catalunya amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, gira i gira com cantava Jimmy Fontana amb allò de «Gira il mondo gira, nello spazio senza fine, con gli amori appena nati, con gli amori già finiti, con la gioia e col dolore della gente come me, la notte insegue sempre il giorno ed il giorno verrà…», una altra picada d’ullet al pòsit de Xavier Albertí, que ja feia girar el mateix món a la posada en escena de l’obra «L’hort de les oliveres», de Narcís Comadira.

Festassa gran, doncs, en aquesta ocasió, a la Sala Gran del TNC, en uns escassos vuitanta minuts que es fan curts perquè hi transcorren un seguit d’imatges que no deixen que l’atenció dels espectadors es desviï ni per un moment del que hi passa. Que el text en vers de Calderón, en alguns moments, no acabi de sonar prou com caldria —un risc afegit quan l’espectacle es representi fora d’aquí— és un fet secundari perquè diria que Xavier Albertí s’ha abocat més en l’embolcall expressionista i els efectes d’aquest embolcall que no pas en el mateix discurs, que corre el perill, ben analizat, de ser titllat de ranci.

Una altra cosa és que, immersa com està la societat actual en un agnosticisme col·lectiu, hi hagi algunes generacions alliberades de la vella catequesi que interpretin que la Soberbia, la Innocència, la Penitència, la Humilitat, l’Heretgia, la Fe, la Gula, la Lascívia o la Culpa no són elements conceptuals religiosos sinó personatges d’una sèrie d’animació fins ara desconeguda per ells. Però aquest és el valor dels termes clàssics: que puguin ser reinterpretats sense que se n’alteri el resultat.

En aquesta versió d’«El gran mercado del mundo», hi ha com a propina de regal les intervencions d’Antoni Comas (Innocència), al piano i, tot sigui dit, arrossegat també per terra; les de gest i solo de drag queen de Roberto G. Alonso (Lascívia); les de Sílvia Marsó (Culpa) amb la interpretació d’alguns dels fragments textuals que amb més força arriben als espectadors; les d’Oriol Genís (Gula) i les de Mont Plans (Malícia), artistes nats del cuplet; i les de Rubén de Eguía (Fe); les de l’Heretgia i la Soberbia (Jordi Domènech i Cristina Arias) o l’acció inicial de circ de la Fama, penjant com un àngel caigut (Lara Grube). I, en conjunt, les interpretacions corals al voltant del nucli familiar: el Pare (Jorge Merino) i els fills bessons, el Bon Geni (Alejandro Bordanove) i el Mal Geni (David Soto) baratant-se la jove Gracia (Aina Sánchez). Tot de personatges d’ahir, d’avui i de sempre marcats pel seu destí fatal que, abans de girar i girar, rodar el món i tornar al Born, es reuneixen a taula en una mena de representació del Sant Sopar amb el desenllaç del veredicte d’herència inclòs. Qui sap si Calderón de la Barca, si aixequés el cap, també ho acabaria beneint. (…)