Començaré dient que a mi Calderón em queda lluny. Em ressona a
una època d’una escola que ens feia fer coses molt pitjors que això que ara en
diuen adoctrinar i… bé, ja m’entreneu. O no. Però els periodistes anem a rodes
de premsa, i en Xavier Albertí, al presentar-nos El gran mercado del mundo, ja
ens va posar en situació d’una manera que ja ho haurien volgut saber fer els meus
mestres.  Us poso algunes frases:  “Tenim
la responsabilitat de reivindicar la riquesa filosòfica dels autos sacramentals
i treure’ls de l’espessa boira amb flaires eucarístics on s’han situat.” O
bé “Hem volgut
empoderar-los amb una actualització del seu fons, amb un respecte absolut pel
text”. O bé “És
teatre polític per al poble, esperem poder entregar a l’espectador una nova
mirada de l’auto sacramental per tal que els deixi de considerar peces
arqueològiques.” I entre aquestes paraules i les
magnífiques imatges promocionals de l’obra, doncs m’he rendit i he anat a veure tot un Auto
Sacramental de Calderón de la Barca!

A El gran mercado del
mundo, Calderón hi és. Però el que al meu parer brilla a cada una de les escenes
és un grandíssim Xavier Albertí (Premi Max al millor director, ves!), que ha sabut
donar una pàtina als personatges, a la història i a les conclusions, que no
se’ns fan gens llunyanes. I respectant l’argument original. Tot just començar,
un personatge anomenat La Fama apareix vestida d’àngel daurat i fent acrobàcies!
 I així ens sorprenen un a un (amb noms com la Gula, la Lascívia, la Supèrbia, l’Heretgia, la Innocència, La Fe… que vesteixen amb un detall en consonància i no te’ls acabes mai de mirar. No us els explico perquè són tot un
plaer de veure i descobrir. La fascinant escenografia de Max Glaenzel, una atracció giratòria que simbolitza un gran mercat on es poden comprar virtuts i pecats, ho acaba d’arrodonir. I, per bé o per mal, t’oblides de Calderón!

L’argument és com un
conte de bons i dolents, amb les seves metàfores: un pare que no té clar quin
dels seus dos fills mereixerà la seva herència i els posa a prova. Una història
bonica que vas seguint, sense poder deixar de pensar com es pot explicar d’una
manera tan seductora i brillant, amb una interpretació excel·lent per part de
tots i, cadascú, expressant la seva especialitat: Jordi Domènech i Antoni Comas, com a cantants;
Roberto G. Alonso, que a més de fer-nos una  drag queen estupenda que balla, i més endavant, representar una impagable imatge de La Pietat, de Miquel Àngel, amb una Fe (Ruben d’Eguia) també meravellosa, ha assessorat tothom en el moviment…  I així un a un. Hi ha 14 intèrprets, 7 d’aquí
i 7 vinguts de Madrid, ja que es tracta d’una coproducció amb la Companyia
Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Pel que fa
a la música… són temes que Calderón no havia sentit mai, com el Tango de la
Cocaïna, que ens el canta la Mon Plans, una Malícia seductora, i d’altres de cabareters que ressonen al nostre Paral·lel. De debò, una festassa!

Ja no dic res més, perquè
dec avorrir de tant afalagar-los, però no ho sé fer d’una altra manera. Només afegir
que al final, els de la meva generació arribem al clímax amb Il Mondo, de Jimmy Fontana, que sembla,
en realitat, l’eix de l’argument: Gira el
món gira per l’espai que els meus ulls miren, amb amors que avui comencen, amb
amors que ahir morien, amb les penes i alegries d’altra gent que són com jo…/…
un nou món, que ni un moment pot aturar-se, la nit ja mor i el sol s’aixeca i un nou
dia vindrà. La canta en italià, però jo vaig arribar a casa sense poder
treure-me-la del cap i vaig posar el meu disquet de 45 revolucions en català!
Fa envejeta, eh? Va, que no, que és al youtube: 
 https://www.youtube.com/watch?v=UCFhxUu694g