L’aposta de Xavier Albertí com a director de l’obra
i del TNC amb la Compañía Nacional de Tetreo Clásico és guanyadora. Deia
Albertí que els actes sacramentals, a lèpoca, eren com ara un concert dels
Stones ara. I la versió trepidant, poètica (és Calderón fins a l’última coma –les
cançons ja són una altra cosa…) i divertida de El gran teatro del mundo,
efectivament, es viu com un concert, com un cabaret, com una festa. L’obra
carrega amb tota la simbologia que li va donar Calderón de la Barca i ens la
plasma als morros ben actual, ben irreverent, ben canyera.

La història és la lluita de dos bessons (qui és
el primogènit?) per aconseguir l’herència del pare i la mà de la Gràcia. En les
seves aventures pel mercat del món per demostrar al pare qui és mereixedor de
la dot, un (el Bon Geni), de la mà de la Innocència i l’altre (el Mal Geni), de
la de la Malícia, posaran en pràctica els seus conceptes de la vida, que són
totalment oposats. I cadascú a la seva manera afrontaran tota una munió de
personatges aclaparadors, mentiders, embriagadors… tots pecadors: la Lascívia
(una genial drag queen desfasadíssima),
la incorruptible Gula, la sensual i despietada Culpa, la Sobèrbia o la Fe. Per
acabar amb un quadre espectacular, tot un poema visual, una mena d’últim sopar
mentre la Fe, carregant amb una creu pesadíssima (de llums de neons…!), caurà
als peus de la lascívia. Tot una profanació…

El contrast entre el vers original i les moltes
llicències (música, vestuari, escenografia…) és brutal però encaixen a la
perfecció. Igual que encaixa que l’Oriol Genís, amb el senzill gest de treure’s
al coll un mocador vermell deixi de ser la Gula i esdevingui un gitano de fira
al ritme de la rumba, o que una carrussel (també de fira) esdevingui el món que
gira i gira, al ritme, ara, esclar, de Jimmy Fontana (Gira il mondo gira, nello
spazio senza fine…). Tot en una hora i 20 minuts que passan volant i es
tanquen d’un cop. Zas! (Se’ns queda la melodia: iiiiil mooondo, non si è
fermato mai un momeeeento….)