El curiós incident del gos a mitjanit

És comprensible que la novel·la homònima de Mark Haddon sigui un fenomen mundial i que hagi saltat als escenaris amb gran èxit de públic. A Barcelona, amb adaptació de Simon Stephens i direcció de Julio Manrique, ja va per la tercera temporada –ara fa parada al Poliorama després de dues estades al Lliure– i continua omplint platea gràcies a, entre altres factors, un boca-orella d’espectadors satisfets que recomanen l’espectacle convençuts que faran diana. El somni de tota producció. La proposta amalgama equilibradament la dosi d’intriga que ja apunta el títol –que ve d’una cita de Sherlock Holmes– i es desplega en una història ben plantejada i resolta; l’interès i la vinculació emocional que desperta el protagonista, un noi de 15 anys amb la síndrome d’Asperger interpretat magistralment per Pol López; i una imaginativa posada en escena amb un ampli repartiment d’actors i recursos escenogràfics (bateria en directe inclosa) que li aporten un univers camaleònic i una encomiable vivesa. Qui ha matat en Wellington? Investigant el misteriós assassinat del gos del veïns, el noi descobrirà un altre cas que el tocarà més de prop i el conduirà a un revelador viatge personal. L’atracció de l’obra gira al voltant d’aquest personatge coherentment construït a partir dels símptomes d’aquest tipus d’autisme que, a trets generals, es caracteritza per l’extraordinària intel·ligència i alhora manca d’empatia de qui el pateix. Com hem pogut veure en altres personatges de ficció amb Asperger –potser el més conegut i actual és Sheldon Cooper de la sèrie The Big Bang Theory–, el trastorn serveix en safata situacions que, sempre des del respecte i la delicadesa, poden carregar-se de llum (amb l’exposició dels raonaments d’una ment brillant) i humor. Aquí no hi faltaran pas i evidenciaran l’egocentrisme i alta autoestima del protagonista, la incapacitat per desxifrar el llenguatge no verbal però en canvi detectar detalls imperceptibles per la majoria de la gent, la tírria vers alguns colors o el contacte amb altres persones... Però atenció, que no només mostra com són els Aspergers, sinó que, com un mirall que opera per oposició, també retrata els qui no tenen la síndrome però no per això s’escapen de la incomprensió i perplexitat davant un món ben contradictori.

Tinc la sort o la desgràcia de veure una obra, de la qual se n'ha parlat molt i molt bé en les crítiques de la seva primera etapa al Lliure. Afortunadament per a tots, ara està al Poliorama, i esperem que força temps, ja que emplena les funcions i amb tota la raó, doncs aquí s'ajunten diverses condicions que donen com a resultat un excepcional fet teatral:Un guió que val el seu pes en or. No només perquè ens explica una història que ens va portant, sempre de forma imprevisible, per una aventura interior d'un ésser especial, en Cristopher, tan senzilla com humana. Un noi que no sap mentir, dotat d'una intel·ligència extrema per a les matemàtiques, amb una memòria fotogràfica però sense apenes cap habilitat social, que viu amb el pare, que ha de tenir-ne cura, tot i els conflictes que, per la seva ingenuïtat i tossuderia (a parts iguals) va conreant sense poder evitar-ho.A partir de la descoberta d'un gos mort, propietat d'una veïna, l'entestament en descobrir qui ha estat l'assassí fa que descobreixi coses inimaginables d'ell mateix i sobretot, del món que l'envolta, el més proper, que creia conèixer.Sembla mentida que una obra on moltes de les coses 'no passen' sinó que se'ns expliquen, pugui tenir un un puny tot un teatre -no precisament petit- contenint la respiració mentre descobrim al mateix temps que el Cristopher, coses a qualsevol de nosaltres els deixarien estabornits.Ell pren decisions, es guia d'una lògica aplastant que fins i tot ens provoca somriure (mentre ens fereix perquè nosaltres SOM així també de vegades) i busca sense descans ni excuses allò que vol i allò que creu que és el correcte. Ell és el motor de tota l'acció, que revoluciona escola, família, veïns, i fins i tot el cos de policia de dues ciutats.La posada en escena i la direcció són brillants, remetent-nos als flaix-bacs del cinema, ajudats per projeccions de vídeo, però només les justes i necessàries. Però sobretot basant-se en una teatralitat delirant, que  permet que en imaginem, entenguem i acceptem cadascuna de les propostes de canvis d'espai i temps que ens fan, donant un ritme molt d'agraït. O que de cop sortim de la ficció principal, i riem mentre saluden uns tramoies o fan fora a un personatge que entra en una escena que no li tocava. Perquè a més, hi ha dues ficcions. La que veiem i la que sembl que figura a un llibre que el mateix Cristopher ha escrit sobre l'aventura, i -de manera semblant a una historia interminable- comparteix amb la seva professora, que esdevé narradora, i una de les poques persones que poden connectar amb ell i ajudar-lo.Són tantes les coses, que no acabaria. Jo em quedo amb el contrast entre aquesta puresa (no exempta de ràbia i confusió) del protagonista, i les petites mesquineses i contradiccions de la resta de personatges que l'envolten. Sobretot la covardia, però no maldat, perquè tots ells tenen prou temps per explicar-se, perquè entenguem perquè han fet -o no han fet- tot el que porta al noi a rebel·lar-se contra les mentides -pietoses?- que li han robat la veritat de la seva vida.Perquè aquí tothom té la seva part gloriosa i covarda, com és en realitat.De la interpretació, dir que en conjunt és brillant, però tampoc podem deixar de banda el pes immens que porta el protagonista, un Pol López ple d'energia i determinació, sense el treball del qual no estaríem parlant tan i tan bé del conjunt de l'obra. I és, clar, la direcció de Julio Manrique, i el treball de tot l'equip. De tots es podria destacar algun punt brillant, però deixeu-me que em quedi amb l'àvia veïna, la Sra. Alexander, interpretada per una Carme Fortuny que més creïble no podria resultar. Perquè, amb tot, el més sorprenent és que tot aquest festival en el fan 8 actors i actrius desdoblant-se. Una lliçó.Només puc dir que és una de les millor experiències teatrals que es pot tenir en aquest racó de món, i que no us la perdeu.

S’entén que, al programa de mà, Julio Manrique ens digui que tan bon punt va haver llegit el llibre de Mark Haddon, el seu protagonista (Christopher Boone) va esdevenir el seu heroi. I l’encerta quan espera que ara, després d’haver-lo fet pujar a l’escenari, també en sigui el nostre. Perquè és molt difícil evitar no ser enxarxat per la història d’aquest caçador d’estels, habitant de microespais i domador de nombres que un dia es descobreix capaç de fer qualsevol cosa que es proposi. I ho diu totalment convençut, i amb tota la naturalitat del món, des d’aquell cop que va veure’s amb cor de sortir de la bombolla i anar tot sol a Londres. En Christopher té una síndrome que, si bé no és mai anomenada, molt bé podria ser la d’Asperger. Per això té una memòria d’elefant i li és del tot impossible dir mentides, però també perdonar els que n’hi diuen. Li costa gestionar les emocions i compaginar el seu món amb el de la majoria de la gent, i aleshores sorgeixen els conflictes... situacions que no tothom sap entendre ni reconduir, perquè no tothom és com la seva Siobhan, la dolça i pacient professora que, sense sobreprotegir-lo, sempre li fa costat, l’ajuda a tirar endavant, a no defallir i a fer-li veure totes les coses bones i positives que té. Ara bé, també cal dir que si la petita gran història que va captivar els lectors de la novel·la –i que Simon Stephens va adaptar per al teatre– també captiva a l’escenari, és, sobretot, per obra i gràcia d’aquest fenomen escènic que es diu Pol López. Un tros d’actor considerable de qui no cal cantar les excel·lències. Qui el va veure a Ivan i els gossos, per exemple, no se’n sorprendrà; i qui encara el desconegui, que hi posi remei tan aviat com es presenti l’ocasió de tornar a veure aquesta excel·lent proposta. L’acompanyen sàviament Marta Marco –una altra actriu imprescindible–; Ivan Benet i Cristina Genebat, en un molt bon paper de pares desbordats; Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Norbert Martínez i Xavier Ricart, tots ells dirigits per un Julio Manrique que, com gairebé sempre, ha sabut imprimir el seu segell a un muntatge que ha triomfat dues temporades i que pot fer-ho unes quantes més.

Fa tres anys el National Theatre va traslladar a escena un best-seller de la novel·la juvenil no només al Regne Unit, sinó arreu del món. Un llibre, per cert, que els professors d’anglès ja recomanen com ideal per millorar el nivell de lectura. El curiós incident del gos a mitjanit ha esdevingut el darrer gran èxit de l’etapa daurada de Nicholas Hytner al capdavant de la institució (precedit per títols com Els nois d’història o War Horse) i actualment encara està en cartell al West End sense data de sortida.Julio Manrique feia temps que tenia el projecte d’escenificar la seva pròpia versió de l’adaptació teatral amb el seu equip habitual i finalment ha estat al Teatre Lliure on hem pogut gaudir del que ja és un dels èxits de la temporada teatral amb pròrroga i totes les entrades exhaurides. I no és per menys. El curiós incident del gos a mitjanit és un relat ben complet pels qui volen passar una vetllada de gran teatre. Poesia, humor, misteri, thriller, emocionants problemes matemàtics, un viatge urbà ple d’aventures, teatre dins del teatre i moment per a la llagrimeta. Qui en dóna més?El repte per a Manrique era sense dubte trobar l’actor protagonista capaç de portar al públic al seu propi univers durant dues hores d’una funció que sempre va a més, amb una intensitat que creix fins a l’ovació final. Pol López ofereix amb el personatges de Christopher el millor treball que li hem vist fins ara perquè, com qualsevol personatge bombó, cal saber-lo trobar.Quedi clar que la síndrome d’Asperger no es menciona en cap moment al llarg de la funció i en tant que som davant d’un relat en primera persona, podem dir que el protagonista en realitat parla d’ell mateix com algú que té certs problemes de comportament. Amb aquest matís, tant l’autor original Mark Haddon com l’adaptador Simon Stephens, ja marquen una pauta entre humorística i distant respecte el llenguatge estrictament mèdic i, de pas, sota aquesta premissa, ens inclouen d’alguna manera a tots nosaltres dins de la definició i, per increïble que sembli, algun aspecte d'en Christopher ens pot resultar fins i tot proper.A aquest noi adolescent incapaç d’assimilar una metàfora, li resulta impossible entendre el funcionament de les convencions socials, sobretot les mentides (pietoses i de les altres) mentre que el comportament dels números, l’àlgebra o les matemàtiques del caos no guarden cap secret per a ell. Desconec si aquest perfil respon 100% al d’una persona amb síndrome d’Asperger, però el que sí he pogut comprovar des de la butaca és que em resulta 100% versemblant.I malgrat l'indiscutible talent personal de López, som davant d’un treball en equip on tothom contribueix amb el millor d’ell mateix. Tothom en aquella fina línia entre el somriure i el nus a la gola. Ja sigui actuant com tocant la música en directe, amb uns canvis d’escenografia i unes projeccions sempre al servei del que estem veient, injectats amb un ritme d’alt voltatge que obté en el periple pel metro de Londres el seu moment més brillant.Perquè l’acurada traducció que Cristina Genebat ens serveix amb una precisió admirable ens manté en context londinenc i encerta, per exemple, l’adaptació de les metàfores del text original que resulten impossibles de traduir de forma literal.Els qui hàgiu tingut ocasió de veure la producció original al West End o la seva rèplica actualment a Broadway, trobareu aquí una versió més artesanal i propera que aquella, amb un mateix text de partida però amb una concepció radicalment (i pressupostàriament) diferent. Si la producció del National Theatre és electrònica, amb una estètica on l’audiovisual prima per damunt de tot, la del Teatre Lliure és acústica, amb les interpretacions en primer pla.

Magnètic i fascinant muntatge. Julio Manrique ha fet diana amb 'El curiós incident del gos a mitjanit', versió teatral de la novel·la de Mark Haddon publicada al 2003 i que es va convertir immediatament en un 'best-seller'. Partint de la premiada adaptació que el dramaturg Simons Stephens va fer el 2012 per a la seva estrena al Royal National Theatre de Londres, el director ha teixit un exquisit relat que captiva els espectadors del Lliure de Gràcia, fins al punt que, en esgotar totes les localitats, el teatre ha hagut de prorrogar dues setmanes més les funcions. El fenomen està plenament justificat, no només per l'empremta profunda que va deixar el llibre als seus fervorosos lectors sinó pel valor afegit de la impecable factura d'una posada en escena en què, a més d'un repartiment encapçalat per Pol López, té un gran protagonisme l'escenografia de Lluc Castells, amb enginyosos 'invents' de gran efecte plàstic per ambientar els diferents espais de la producció. És el cas del viatge amb tren a Londres del protagonista exposat amb notable ritme cinematogràfic, gràcies també als ben coreografiats moviments de Núria Legarda. López aconsegueix des del primer moment del desenvolupament de la història l'empatia de l'espectador amb el seu personatge, un adolescent afectat per la síndrome d'Asperger, una de les manifestacions de l'autisme. El paper sembla estar fet a la seva mida. El jove actor, que ja va conquerir al públic del mateix teatre amb el monòleg 'Ivan i a els gossos', fa una immersió tan formidable en el seu personatge que acaba sent una encarnació perfecta del mateix. En aquesta recreació, aconseguida allunyant-se dels excessos, estan totes les senyes d'identitat del jove superdotat capaç de ser un geni de les matemàtiques, però a qui la seva afecció el porta a qüestionar els comportaments dels qui l'envolten. Rebutja que el contacte físic i no suporta la mentida ni les voltes que condueixen a ella. Sincer, directe i amb reaccions fora de tot convencionalisme, sorprèn i emociona fins deixar-te sense respiració. La trama arrenca quan un matí descobreix que Wellington, el gos del veí, ha estat apunyalat. Impressionat per la brutalitat dels fets, Christopher intentarà descobrir l'autor de la mort del can. Aquesta detectivesca obstinació acabarà portant-lo a desvetllar l'engany a què l'ha sotmès el seu pare (un Ivan Benet que broda el paper del progenitor que tem perdre el seu fill) fent-li creure que la seva mare (una commovedora Cristina Genebat) ha mort. La seva ferma decisió per trovar-la el portarà a enfrontar-se al que, per a qui viu en el seu encastellat món mental, representa un complex viatge en ferrocarril. Però en aquesta versió d''El curiós incident ...', tan extremadament rica en matisos, el treball coral del repartiment juga un paper determinant. Manrique, recolzat com a ajudant de direcció per l'ascendent Marc Artigau, no ha deixat puntada sense fil en el dibuix dels perfils de cada un dels altres personatges. Marta Marco dóna força al rol de la professora Siobhan, lluint a més en un passatge de la banda sonora musical com a interpret de violoncel, i estan molt convincents en els seus desdoblaments Carme Fortuny, Norbert Martínez, Mireia Aixalà i Xavier Ricart. Una producció plenament aconseguida, pletòrica de sensibilitat i ironia i apta per a tots els públics.

Centenars de milers de persones arreu, entre les quals m’hi incloc, ens vam penjar de Christopher Boone en llegir "El curiós incident del gos a mitjanit" de l’autor anglès Mark Haddon. Es tracta d'una novel·la curta, de ritme trepidant, que explica una part de la vida d'aquest adolescent de 15 anys intel·ligentíssim, addicte a les matemàtiques, l’univers, fan de Sherlock Holmes i que té una malaltia que li provoca greus problemes de relació, a ell i als qui l’envolten: el síndrome d’Asperger. A cavall entre la novel·la policíaca per a públic juvenil, el viatge iniciàtic homerià, les aventures d’aquell guardià de Sallinger, la comèdia absurda i el drama, perquè la malaltia mental sempre és present, es llegeix com una exhalació. L’espectacle té la virtut de plasmar perfectament tots aquests aspectes i al mateix ritme. Feia molt de temps que no m’emocionava tant en un teatre i ara no podria triar entre aquesta posada en escena i la novel·la, perquè el muntatge que dirigeix Julio Manrique és extraordinari.Del protagonista, Pol López, només puc dir que fa una interpretació sobrenatural. La resta d’actors i actrius fan un treball tan ben construït que el conjunt és brillant. "El curiós incident del gos a mitjanit" fascinarà qualsevol espectador pel plantejament formal, les interpretacions i el contingut. A més, també fa una funció social, aspecte que de vegades es nota a faltar al teatre: pujar a escena la malaltia mental. En aquest cas dóna veu als Christopher Boones amb Síndrome d’Asperger que hi ha al món, 70.000 a Catalunya. Sens dubte un dels millors espectacles d’aquesta temporada i que seguiré recordant amb el pas del temps.