Per superar la mandra de la ignorància, hi ha prou amb fer un petó al front. L’acció és impossible per molt contorsionisme i llengua operada viperina que es disposi. Per rebre un petó al front només hi ha dues opcions: Que el del costat te’l planti, com a intercanvi. O bé, en clau metafòrica, que apostem per obrir els calaixos de la dramatúrgia de mitjan segle XX i deixem que es ventili i que es regeneri. Aquesta és la valenta aposta de Projecte ingenu, que ja ho van provar, per exemple amb el Don Joan de Palau i Fabre convertint-la (amb adaptació d’Anna Maria Ricart en La dona pantera). Marc Chornet, que ha estat el responsable de la programació escènica de la Fundació de les Arts Lliures que impulsa la revitalització de Joan Brossa, ara convida a què ana Perez i Andrés Corchero hi facin la seva mirada. Anteriorment, ja havia convidat a regirar Brossa a altres autors com Roberto G Alonso amb ell seu Laberint Striptease o Dei Furbi amb #Brossa, o Albert Mestres amb CercaBrossa.

Projecte Ingenu va començar com un taller per a curiosos (gent amb la mandra molt ben arraconada) que es reunien a la Nau Ivanow per indagar noves formes teatrals, inicialment sense cap pretensió de producció. D’allà en va sorgir unes adaptacions celebrades com Romeu i Julieta o Yerma, només per començar. En el camp coreogràfic, el seu extrem ha estat, fins ara, Vaig ser Pròsper, i en l’instal·latiu El dia que va morir l’últim panda. Si Projecte Ingenu construïa un espai indeterminat (com aquells quadres de Hopper) a Màquina Hamlet, sota la direccio de Marc Chornet fa uns mesos a l’Atrium, ara basteix un món molt més inconnex, amb surrealisme intuïtiu, com el de Dalí a La persistència de la memòria.

On ens situa aquest text, fdins ara inèdit, en la reedicio de la Poesia escènica de Joan Brossa (Arola Editors)? És una mena d’instal·lació sonora (Cabo SanRoque aniria molt més enllà en el No em va fer Joan Brossa o Maquinofòbia pianolera amb Santos o Dimonis sobre els exorcismes i Verdaguer ), en un espai indeterminat amb unes ombres de personatges arquetípics (com el Policinella, per exemple) que transiten com buscant la pedra filosofal de l’art. Brossa fuig de la situació dramàtica. Als anys 40 el surrealisme pretenia superar els cànons convencionals. I Brossa ho experimenta a l’escena. Trasllada les accions al camp, al bosc, fora dels menjadors establerts, com ja plantejava Shakespeare en moltes de les seves comèdies (Molt soroll per res…) . Allà les persones recobren un cert aire animal, instintiu. Poden obviar el comportament social i trobar noves maneres de relacionar-se. Per això, la veu, la música, el joc de mans, el moviment o l’acrobàcia donen un to de happening dels 60 (tot i que Brossa ho va escriure 20 anys abans) que aniria derivant a cap a una performance, generalment més estilitzada, amb una estètica més cuidada, encara que sigui des de l’art pobre i el moviment brut.

Si es vol racionalitzar aquesta obra necessita un context que, desgraciadament, no és accessible. Per això, una altra opció és contemplar el treball sense prejudicis. Mirant de connectar amb les mirades de les intèrprets (que fugen sovint de projectar un món emocional de por, incertesa o alegria) i deixant que el missatge en forma de trencadís s’escampi per tota l’audiència. En tot cas, aprofitant la transversalitat de la Fundació Brossa, i tenint en compte que l’obra és d’una hora de durada, recomanaria visitar l’exposició sobre Carles Santos, que fan a la sala del costat. La retransmissió del moviment dels intèrprets que recita el text de Brossa (llegit com si fos la retransmissió de la final de la Champions) sintonitza amb el vídeo de Pere Portabella: mostra una Re-Vox activada que sent la veu d’en Brossa, tot descrivint les notes del pentagrama amb un 3/4. També El cop desert ha estirat del referent d’en Santos amb la sonoritat d’ofegar un text amb l’aigua que es llença a raig des d’un porró. Santos, sovint, situava els cantants de les seves òperes perquè cantessin sota o a través de l’aigua.

És fàcil que la mandra i les convencions com aquell Diumenge, que Brossa escriuria més tard i Herman Bonnín va dirigir el 2017 (en aquest mateix espai, llavors sota el nom de La Seca) rebutgin la proposta. Però l’art necessita públic actiu, predisposat a deixar-se sorprendre, a poder emocionar-se sense que, necessàriament, en tregui una lliçó ni una pregunta concreta. El surrealisme voltava pel món del somni. El sacseig d’aquest treball també és adequat, si s’evita racionalitzar-lo. Si un es deixa anar, sentirà com si algú li relaxés el front amb un petó càlid i inexpert.