Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d’amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d’aquells problemes senzills de matemàtiques d’escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n’hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden?

L’amistat de Joan Brossa amb Joan Miró és de les poques que es va mantenir inalterable des dels anys quaranta i es troba reflectida en nombroses col·laboracions de l’un i l’altre, ja sigui amb il·lustracions de llibres de Joan Brossa per part de Joan Miró o de textos o poemes de Joan Brossa per a pintures o dibuixos de Joan Miró o fins i tot Miró portant Brossa a París arran d’una exposició a la mítica Galeria Maeght. Una relació que entroncava també amb la manera d’entendre l’art dels dos personatges.

L’espectacle «El cop desert» —una peça breu que s’ha reduït pràcticament a una hora— és allò que ara s’anomena un espectacle híbrid. És a dir, que barreja diferents disciplines: la dansa, el so, la música, la veu, el moviment, el circ, el teatre i l’escultura o instal·lació sonora —un camp, aquest, que la companyia Cabo San Roque ha explotat al màxim i que aquí és tan subtil i poètic com testimonial— i sempre amb la connexió entre llengua i surrealisme.

La companyia Projecte Ingenu —deu anys de trajectòria— ha adoptat tots aquests elements i, sota la direcció del coreògraf Andrés Corchero i la coreògrafa Ana Pérez, ha fet una mirada particular a l’obra de Joan Brossa, conscients del seu llenguatge poètic iniciàtic, críptic i oníric a la vegada. No s’estan de confessar que, un cop van tenir per primera vegada el guió de l’obra a les mans, no entenien res del que hi deia ni hi veien per on la podien agafar. I és que Brossa era i és molt Brossa.

Però d’aquest no entendre res ha sortit una reelaboració de l’esperit artístic de Joan Brossa que no prescindeix de l’arlequí, del gallinaci ponedor, del que fa jocs de mans, del saltimbanqui, de les acotacions d’autor sobre una peça de teatre, de la dona que surt d’un temps reclòs i mostra el cabell que fins aleshores portava arreplegat, de la que intenta gargotejar un text bevent a galet el contingut d’aigua d’un porró o de l’acròbata que fa exercicis damunt d’una tarima mentre declama el seu discurs.

Faran bé els espectadors que triïn aquest espectacle de posar-se en la pell del voyeur, del visitant d’una exposició o simplement del xafarder de balcó darrere d’una persiana per veure i escoltar tot el que passa davant seu, de la mateixa manera que el voyeur mata el temps mort observant el trànsit i l’espectacle gratuït que li ofereix el carrer.

Els protagonistes d’aquest Joan Brossa de Projecte Ingenu són estrafolaris, espectaculars, singulars, fellinians, però no estan tan allunyats del paisatge urbà que en realitat es mostra encara avui, per exemple, amb les figures humanes exiliades al capdavall de la Rambla en obres, amb la corrua de turistes de tots colors que transiten per Canaletes o amb els personatges populars de la Rambla i Ciutat Vella que han creat en diferents èpoques un imaginari irreal de la ciutat. Tot plegat, un somni al servei del teatre com l’entenia Joan Brossa. (…)