El 2019, el Maldà Teatre va petar-ho amb una peculiar versió de Les dones sàvies, de Molière, en la qual dos actors —Ricard Farré i Enric Cambray— interpretaven tots els personatges de l’obra. Aquest 2021, aquella producció ha tingut una germana, aquest cop basada en l’obra de Santiago Rusiñol El bon policia. I a fe que són de la mateixa família. Ara són el mateix Ricard Farré i Arnau Puig els que, en un exercici de teatre en estat pur, interpreten els deu personatges de la peça (l’original en té una vintena) i ofereixen un espectacle que conté, a parts iguals, humor i una punyent càrrega de fons a la qual el temps i l’actualitat donen encara més validesa.

Rusiñol va estrenar El Bon Policia al Teatre Romea l’any 1905 (en plena efervescència anarquista a la capital catalana) sense massa èxit. El declivi del modernisme, l’auge dels nous dramaturgs noucentistes i certes apostes argumentals —com el fet que el protagonisme recaigui en dos homes que viuen junts criant els fills d’un d’ells, vidu— van jugar en contra de l’obra, que figura entre les menors de l’autor de L’hèroe o la indispensable L’auca del senyor Esteve.  L’argument pren com a protagonista el Josep, un home senzill que intenta, sense massa èxit, integrar-se al sistema fent de policia i empatitzant massa amb els que aquest mateix sistema considera delinqüents.

El primer encert de la producció del Maldà és haver redescobert aquest text que, amb la perspectiva del temps, ha adquirit un doble valor: és una destacable comèdia, ben tramada i modernament construïda; i, alhora, és una bomba de rellotgeria de la societat del seu temps que, el que són les coses, encaixa perfectament en la societat dels nostres temps. I així, el públic d’El bon policia riu, ben justificadament, però a la vegada s’adona que hi ha coses que no han canviat en més de 100 anys com la teòrica imparcialitat de la justícia, el postureig activista o els prejudicis socials, per exemple. Coses dels clàssics.

Rebregant el text original, l’espectacle troba el punt just entre fer riure i fer pensar. I per damunt de tot brilla per l’extraordinària i maratoniana interpretació de Ricard Farré i Arnau Puig. Ajudats per una escenografia (Enric Romaní) igualment fregoliana, els dos intèrprets es multipliquen en escena donant vida a un univers de personatges portats a l’extrem a través de l’estereotip, des d’on les misèries de tot plegat brillen en tota la seva magnitud.

La seva feinada escenica i, sobretot, seva química, de fet, és el que el públic s’emporta a casa i la massilla que empasta el conjunt per  fer-ne un gran espectacle. La família de Les dones sàvies ha crescut. I a la vista dels resultats cal esperar —i demanar— que la cosa no acabi aquí.