«El bon policia» era una obra de Santiago Rusiñol força desconeguda, comparada amb algunes de les més celebrades de l’autor com «L’auca del senyor Esteve», «L’Hèroe» o «Els Jocs Florals de Canprosa», que sí que s’han recuperat força en els últims anys. Però el buit es va cobrir ja la temporada passada amb l’estrena de la versió d’«El bon policia» que en van fer els actors Ricard Farré i Arnau Puig.

La comèdia va ser estrenada el 1905, en plena efervescència anarquista, i no va ser ben rebuda pel públic de l’època. Això va fer, segurament, que fos deixada al bagul dels records fins que recentment, l’any 2019, es va incloure en un volum que es titula precisament «Teatre polèmic de Santiago Rusiñol».

¿Ho és, de polèmica, la comèdia «El bon policia»? Els prejudicis ja s’han superat i allò que abans podia posar el dit a la nafra avui és vist com un “divertimento” al qual els dos intèrprets han passat el raspall, l’han polit, n’han escurçat el gruix de personatges —una vintena de l’original— fins a una desena que ells dos interpreten en un hilarant muntatge que es mou entre el “Grand Guignol” i el fregolisme.

El cas és que el protagonista d’«El bon policia» probablement seria feliç si no fes de policia, però cal portar el plat calent a taula cada dia, alimentar les criatures i, per molt bo que el policia sigui, no li toca altre remei que fer collita i portar presumptes delinqüents a la garjola ni que sigui per fer mèrits davant la jerarquia del cos.

Ricard Farré i Arnau Puig han actualitzat el Rusiñol de principis del segle XX amb una sàtira que fa referència a fets puntuals de la societat més pròxims i actuals, cosa que permet que a recer dels temps que corrin sempre s’hi poden fer ajustaments que lliguin amb el moment, l’anècdota o els fets més puntuals.

Però, malgrat això, la comèdia no perd la pàtina pròpia d’un altre temps amb víctimes que semblen trets d’una auca popular i enrajolada: un anarquista, un comissari poca-solta, un carceller feliç de ser-ho, una veïna que es posa on no li manen…

Els dos intèrprets juguen a la picaresca amb els espectadors entrant i sortint d’un paravent amb canvis de personatge i de subtil vestuari a tot ritme —com ja passava amb anteriors muntatges de la mateixa sala com «Les dones sàvies» o «Els secundaris»— i amb una paret que fa de teló de fons amb projecció d’imatges modernistes com si la representació tingués lloc en un saló del Cau Ferrat. Rusiñol al ple. (…)