El Baró dels Arbres

El baró dels arbres és l’adaptació que Taaroa Teatre i Bufa&Sons han fet del clàssic d’Italo Calvino que narra la vida de Cosimo, el baró que grimpa i grimpa durant anys i anys, interpretat de manera excel·lent  per un versàtil Ireneu Tranis.  Aquest espectacle ens ha meravellat  per diversos motius. En primer lloc, portar a escena una novel·la d’aquest calibre requereix d’una destresa en la dramatúrgia que convenci tant als que coneguin l’obra com al públic que no en sàpiga res. I Núria Vizcarro se’n surt.I sobretot, es tracta d’una barreja de llenguatges escènics sense complexos.La comunió entre Taaroa Teatre i Bufa&Sons és fantàstica gràcies a l’acurada direcció de Joan Arqué. La funció enganxa i passa com un suspir, deixant una mica amb ganes de més aventures a tot el públic present.  Una petita joia que cal caçar al vol si passa per una cartellera propera. En definitiva, un muntatge que no entén de res més que no sigui la llibertat per expressar-se, com Cosimo.

Un dels espectacles que millors crítiques i comentaris ha rebut a la Mostra, segons hem copsat*. I això perquè, a banda de la impecable factura escènica (no tant per la parafernàlia escenogràfica, sinó pel talent dels intèrprets i la direcció), destaca la potència de la història, que en cap cas tracta als espectadors, petits o grans, com a menors d’edat. Cosimo, un noi una mica rebel, s’enfada un dia amb la seva família perquè no vol menjar cargols. Decideix pujar-se a un arbre en senyal de protesta, però per algunes circumstàncies (com el caprici juvenil d’una nena anomenada Viola, de la qual Cosimo queda corprès) fan que aquesta situació s’allargui, fins a arribar a ser la seva forma de vida, el seu ‘lloc en el món’ com bé es diu al principi per part del narrador. Amb ell viurem un seguit d’aventures i coneixerem personatges singulars, com uns nens robafruites, un bandoler i un soldat poeta, i és clar, la mateixa Viola, a la qual Cosimo renuncia conscientment, per tal de preservar el seu somni, o més aviat, el seu camí vital. Com irònicament vaig comentar amb el mateix director, Joan Arqué, podria anomenar-se ‘Joan Salvador Cosimo’ a aquesta peripècia del protagonista, en busca del seu lloc al món i d’ell mateix, com aquella gavina que a molts de nosaltres ens va inspirar en la nostra joventut. I si la història destaca en aquest espectacle, enfront d’altres als quals els falla precisament això, no és menys important la qualitat sorprenent dels seus intèrprets, tots ells actuant (si bé un d’ells de forma protagonista) tan bé com tocant impecablement un o varis instruments, en una barreja de música, narració, titelles, acrobàcies i teatre físic (caminar dalt dels ‘arbres’ no és senzill) que no és teatre musical, ja que gairebé no es canta, i que recorda més a un grup de joglars explicant una llarga faula amb tots els recursos de l’ofici. Si alguna -petita- pega se li pot trobar a aquest esplèndid muntatge, és que les edats a les quals s’adreça no són els petits precisament, públic majoritari dels familiars, podent començar a ser gaudit a partir dels 8-9 anys, fins a adults ben bé, cosa que vaig suggerir al teatre que més avall us refereixo, per a la seva programació d’adults. I també, per filar prim, que l’excusa del menjar i la cuina que dóna el punt de partida a la història, podria perfectament ser qualsevol altra o no ser-hi, ja que l’important d’aquesta obra és la història en sí i lo ben explicada que està. *De fet, al meu davant, un important teatre de Barcelona especialitzat en l’espectacle familiar, ja estava parlant amb ells al finalitzar la sessió per programar-los la temporada vinent.

És una llàstima perquè la matèria primera que té Taaroa Tatre i Bufa&sons és bonsíssima. Hi ha una qualitat musical molt envejable. Una comicitat i complicitat entre els intèrprets que, si és un pèl massa exagerada (gens realista) sí que aconsegueix generar nolt bona empatia amb l'espectador. Parteixen d'un conte imaginatiu, que dóna massa tombs, s'allarga ambv anades i vingudes i acaba impacientant. Què passaria si un nen, com a rebequeria per a escapar-se del plat de cargols que tenia a taula, es puja dalt d'un arbre i decideix no baixar-ne mai més. A partir de llavors, es converteix en una raresa als ulls dels altres. Trobarà nous amics: des dels que roben fruites als hores dels camperols, a la noia que abusa d'ella perquè la pugi d'un lloc a un altre, capriciosament. Però, ell, enamorat hi accedeix. Pel mig, un altre personatge (una mena de bandoler que deixarà de delinquir per poder-se dedicar a llegir els llibres que li passa el protagonista) però que acabarà morint a la forca. Així com sona. Una dramatúrgia amb punts emocionals forts que es trepitgen sense entusiasme. No dexen els instruments musicals, evocant sintonies i també ambientacions. Probablement, farien molt millor si se centressin en alguns dles capítos,de l'obra i construissin dos o tres títols a partir d'aquest muntatge.És una llàstima que alguns moments exquisits (sobretot amb el reforç de la música) quedin plans, sense més objectiu que superar una escena més de la vida extraordinària del baró dels arbres. L'univers musical interessarà a un ampli espectre d'espectadors. Però la trama, ho malbartata, lamentablement.