Viure en la mentida d’un parc d’atraccions ja ho van patir els de la Casa Real en aquell thriller surrealista Ven a Fraguel rock. A Dopaland, els treballadors convertits en una caricatura de còmic amb peus de felpa i una màscara insultant, es troben a la sala Keep Calm, amb dret a prendre’s totes les xuxes que vulguin i xarop de menta sense límit: Hi ha hagut una situació de crisi i s’ha de revertir. Aquest parc d’un Disney sense registre no pot tolerar comentaris negatius al google. I per això, qualsevol humiliació és insuficient per salvar l’afluència de canalla a les atraccions. La Intel·ligència Artificial té molt poca sensibilitat humana, I els treballadors, despersonalitzats malden per sobreviure-hi.

Eu Manzanares (artista resident de la Sala Beckett d’aquesta temporada) ja va mostrar un quadre prou divertidament corrosiu a Lo nuestro (Sala Flyhard, 2020). Totes dues obres revelen un quadre social molt concret, classe baixa amb treballs poc reconfortants que va salvant les etapes de la vida, procurant no rebre la garrotada del capitalisme més impune. I que en surten rebotats, perdedors irremeiablement. Ara, Felipe Cabezas, és una mena de Don Pimpón (de Barrio Sésamo) que procura salvar l’últim rastre de dignitat i comprova com ha estat despullat de la seva infància, dels seus records. Només li queda provocar una revolució d’anònims i de rescatar la profunditat de les persones. Vol alçar-se en un panorama superficial, de diner fàcil i (insuficient) que s’escapa tant ràpid com arriba. L’actor mostra un nou prisma: es mostra vulnerable però amb alguna pàtina de representació que li resta credibilitat. Fa poc ens va fer de showman cínic a Miseria. Abans, havia saltat al text amb Bruto i un particular Bufón del rey Lear, demostrant que hi havia vida artística més enllà del seu teatre de màscares (Inferno, L’última notte del Capitano). Anna Castells és la noia que li recrimina l’actitud i que procura fer valdre els seus galons de psicòloga, en favor de l’empresa. Un parc d’atraccions que també odia però que li permet disposar d’un cert status, fins ara, i que no vol renunciar-hi. És el que li queda de dignitat. Fins a on serà capaç de deixar-se trepitjar per resoldre amb èxit el seu conflicte?

Per contra, Rodrigo García va especular amb la intel·lectualitat d’un home que sobrevivia fent de mascota de l’Atlètic de Madrid. Havia entès aquest personatge que la feina només el servia per pagar les factures i que la seva inquietud filosòfica la reservava a colar-se a museus per la nit, a conversar amb un taxista sobfre Kierkegaard. En fi, Garcia trencava la tesi que els que vesteixen amb mascota són persones sense cap inquietud personal, com si aquest treball tant ingrat fos el refugi per a persones antisocials que es disfressen per passar desapercebuts i aprofundir en el seu univers interior, després de deslliurar-se d’aquell malson. una boutade divertida d’aquest enfant terrible que funcionaria com a contrast a aquesta desconstrucció de la dignitat humana.

A Dopaland, amb l’aire d’un chiquipark, carregat de rosa xiclet i grocs esgrogueïts i verds difuminats en aquest diàleg hi ha un cert duel de personalitats, de revisió de vida. De la mateixa manera que la diversió d’un parc d’atraccions no vol dir felicitat, tampocs “estar millor, vol dir estar bé”. La buidor d’aquests antiherois del fons del pou, en realitat saben que encara poden anar espategar més avall. Els pous mai tenen fons o no complirien amb el tòpic principal dels pous. Els perdedors no entenen qui els ha fotut una empenta deliberadament, ni (i potser això és el més terrible) per què els envia profunditat avall.