Una història crítica, dura i cruel però alhora divertida, irònica i punyent. Això és el que pretenia Eu Manzanares en escriure Dopaland i el que han aconseguit Sergi Pompermayer en la direcció i Anna Castells i Felipe Cabezas sobre l’escenari. Una obra en forma de conversa entre un paio enfundat en una disfressa d’os panda trist, preocupat, i una noia amb pantalons blau elèctric i un jersei de colors, dos monyos al cap i un somrís perpetu. Són un treballador i una encarregada de recursos humans (se suposa) d’un parc temàtic, Dopaland, on el que cal és ser feliç. I l’osset, pobre, no és feliç. Alguna cosa ha fet malament. Ella de seguida ho detecta. 

En poc més d’una hora, sortiran a la llum tots els draps bruts que amaga una societat radiant, fashion, guai, de colors… com la que persegueix un parc temàtic on tothom ha de ser feliç, on tothom ha de participar d’aquesta felicitat, on tothom ha de visibilitzar la seva joia. Fins i tot en Pandy-pandy, el simpàtic os preocupat, potser l’únic que manté un pessic de dignitat en aquest món meravellós. 

Sense artificis ni efectes que no siguin una música gairebé imperceptible, jocs de llums llaminadures de fira i crispetes, l’atenció cau del tot en el text, un autèntic combat dialèctic que anirà voltant d’un argument a un altre, provocant tendresa, vergonya alienta (sí, és el que busca provocar aquesta felicitat imposada) i, cada cop més, ràbia, emprenyamenta, ira.