Juntes el talent de T de Teatre i el talent de Pau Miró , i què te n’en surt, com a resultat? Doncs una comèdia dramàtica amb mesurades ambicions de crònica generacional que, i malgrat l’habilitat interpretativa de les actrius, es troba molt per sota del que cal esperar tant d’aquesta companya, com de l’autor del text. Una obra que, curiosament, deixa arraconades pel camí les seves possibilitats més suggestives (la trama relacionada amb un atracament perfecte i perfectament impossible, la història secreta sobre la dona que va habitar en el passat al mateix pis del Raval on s’ha refugiat una de les protagonistes del text…) per tal de dedicar-se a explorar les possibilitats més previsibles. El conjunt, resulta moderadament entretingut, moderadament amarg i moderadament divertit. Però mai supera el límit del producte que es veu marcat per la seva pròpia timidesa, per la seva  obvia voluntat de resultar més popular que profund.