El treball de Monte Isla pretén donar protagonisme a l’espai per sobre dels personatges, la trama, la tesi. És una invitació a, dins d’una sala, a contemplar amb algun joc que vol enganyar la vista. Si a Allí dondo no estamos hi havia una trama prima a partir d’una pista d’àudio que se sentia per auriculars, ara és el repte de mirar i de veure en primer pla. No hi ha més distracció. El so, en tot cas, evoca una sensació que es transforma i la presència de la figura, que hi és, té un cert aire de demiürg, de déu que crea l’Univers en sis dies, com al Gènesi. El setè dia, el que va descansar és el que ofereixen al públic amb aquesta contemplació.

Uns éssers amb granota de pescador i una perruca que els cobreix fins a l’altura del pit, caminen per una mena de jardí, com rebotant en suspensió, com si fos un satèl·lit ingràvid com la lluna. Juntes, decideixen dotar d’orografia l’espai, fent que emergeixin de la planúria cims i clots. La llum és un element central a la construcció escènica perquè és la que dona la tridimensionalitat, la subjectivitat de l’objecte a observar. També en un espai de semifoscor hi ha l’oportunitat de percebre diferent al que l’ull està acostumat a distingir. De sobte, un frontal de llum té una potència desproporcionada o s’eleva molt més del cos humà (o això sembla quan es veu com un focus gegant, que no s’arriba a encendre, però que apareix com una amenaça lumínica, està a una alçada molt més alta que quan el punt de llum ha il·luminat la mà que doblegava les pestanyes del llum). La figura farà un pas més en el seu proper espectacle (Un cos sense talent) tot i que segjurià dominant l’objecte: es cos queda engolit per una mena de castellet des d’on es barallen els titelles.

La maquinària escènica dona la possibilitat d’ensenyar una vegetació que sembla quasi amazònica, només baixant una bambolina (les cortines superiors que proven de tapar els focus i els elements escenogràfics, penjats a la tramoia). Les barres baixen amb els fluorescents i s’alineen com una coreografia de jocs d’ordinador primaris. Un cilindre gegant escup fum, com cremaria una soca de forma natural per culpa d’un llamp en una tempesta. Les columnes s’erigeixen en civilitzacions per sobre del terra original, ara ja envoltat de plàstics. De tot aquell desori apareix el cos, que s’entafora en una cova i, amb generacions aprendrà a dominar el foc del llamp. L’escena a la penombra és una màquina dramatúrgica com a A nublo o El bosque, per citar dos exemples del fetival TNT.

Mont Isla té un punt de murri quan completa l’acció amb els llums d’escena i de sala encesos com a final de la funció. S’ensenyen totes les tripes. Es veu com el paisatge, que mai ha emergit a escena, ha sobreviscut a la tempesta de la civilització. La Natura, encara que inert, sempre sobrevivirà a la destrucció de la humanitat. Aquesta és una certesa que ja mostraven els d’Agrupación Sr Serrano a Katastrophe. És un quadre apocalíptic però, en certa manera, també tranquil·litza l’esperit de la consciència ecològica.