• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • Donde empieza el bosque acaba el pueblo
  • /
  • Els jardins penjants i metàl·lics de Monte Isla
CRÍTIQUES
Debap Monteisla 1498x1200
Ana Prietofotoacademia1 445x444
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACIÓ

8

ANAR A FiTXA DE L’OBRA ENLLAÇ EXTERN

Els jardins penjants i metàl·lics de Monte Isla

Publicat el: 16 de març de 2023

CRÍTiCA: Donde empieza el bosque acaba el pueblo

Entrem al jardí metàl·lic, opac i artificial ‒però enormement fascinant!‒ dels Monte Isla, una companyia gironina formada pels directors artístics Adrià Girona i Andrea Pellejero ‒una integrant del col·lectiu Las Huecas‒ i la productora Rut Girona. A Donde empieza el bosque acaba el pueblo, en què exploten escènicament el concepte de paisatge, compten amb la poderosa il·luminació de Gabriela Bianchi i la direcció tècnica d’Uriel Ireland, corresponsable de l’espai sonor.

El que ens planten a l’escenari és una mena de paisatge emancipat, que ofereix una experiència sensorial “sense judici ni significat”. Sobre la gespa artificial tres figures humanes irrompen maquinals com autòmats o alienígenes; després desapareixeran entre bosses d’escombraries de color negre quitrà, per cedir tot el protagonisme a la maquinària teatral. Entre el fum i la llum, senyoreja una opacitat gris que entranya un potencial liminar i epifànic; fa pensar, per moments, en la portentosa transició de La Trilogie des Contes Immoraux, l’espectacle que Phia Ménard va presentar al darrer Festival Grec.

A partir d’aquí tot ho ocuparan les composicions entre telons pesants i diferents sèries de tubs blancs. La frontalitat i la impenetrabilitat resulten aclaparadores i alhora magnètiques. No hi trobem ni el bosc ni el poble del títol: les fulles de tardor són artificials, i els troncs, verticals lumíniques; el fullatge brolla intempestiu de la tramoia, en una estampa bellíssima en què destaca la ingravidesa o suspensió d’una natura espúria, jardí artificial nascut contra tot pronòstic. Un quadre es retalla en aquest dispositiu, un paisatge dins el paisatge; la humanitat no hi apareix ni en pintura, però l’èmfasi està posat en la seva mirada ‒o en els focus que la mediatitzen‒. Curiosament, la proposta té en comú amb la peça Diversión obligatoria de Júlia Barbany, tan radicalment oposada en molts aspectes, el tema de la suplantació i del simulacre. Fins al punt que no podem evitar preguntar-nos ‒perversió absoluta‒ què va ser primer, l’original o la còpia?

CRÍTIQUES RELACIONADES / Donde empieza el bosque acaba el pueblo

TÍTOL CRÍTiCA: Monte Isla al Festival IF

PER: Júlia Vernet Gaudes
Juliavernet3 689x688
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: La profunditat de la llum

PER: Jordi Bordes
Jb Defi
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat