Val. Objectiu: Atacar Don Joan des del món d’avui. Sí, Julio Manrique saluda amb un personatge seductor, per servir una bona comèdia. Va molt bé que les seves tres víctimes puguin semblar, aparentment febles, però s’acabin revelant membres d’un exèrcit diabòlic que l’empenyen a l’error. Potser el problema és que, en el gir de comèdia amable i un punt cínica a drama que pretén denunciar tant la hipocresia com l’egolatria, el públic es perd un punt. Ja no corresponen les rèpliques còmiques però algun comportament dels personatges (encara en la retina de la comèdia) confonen l’espectador. 

Per últim, si s’ha volgut adaptar per treure la jugada política de Molière amb referència a pecat, càstig i Déu, la nova versió no se n’espulsa prou les puces. El que havia de sr el més trencador acaba sonant al més moralitzant, probablement ben lluny del que es pretenia en l’adaptació. 

És intel·ligent i ben trobat, la construcció de l’espai en què s’instal·la la peça, així com dels personatges i fins i tot la trama que va girant com un mitjó perquè el caçador acabi sent caçat. És una adaptació més interessant que L’avar, també de Molière aquests dies en cartell, perquè procura apropar-ho i trobar la part dramàtica del perosnatge central. Molière, en realitat, haguçes volgut ser profund com altres Racine però no se’n sortia mai (bona tesi va ser La Bête, TNC, 2012). Tot i això, en la descripció dels protagonistes es pot destil·lar, encertadament, un punt fosc que ajudi a interprel·lar l’espectador i li doni una volta a una peça que podria ser, únicament, d’entreteniment.