Si la primera concreció teatral del mite de Don Joan és “El Burlador de Sevilla” de Tirso de Molina, un frare que ha conegut bé als confessonaris els abusos i les vileses de la noblesa espanyola i que s’escarrassa per posar en evidència les profundes injustícies que provocava, la segona aproximació és la de Molière, menys moralista, més carregada de matisos, on també es donen raons a l’impiu i on es posa en valor el creixement amical entre amo i criat. Doncs bé, la present versió comesa a quatre mans i un peu deixa de banda les subtileses i la profunditat psicològica dels personatges i aboca pel broc gros la història d’un fatxenda que Julio Manrique interpreta com si fos un quinqui. Predomina el traç gruixut, el gargot baladrer, això sí engiponat amb mussolines d’actualitat, ambientat en un restaurant d’hotel de luxe, on a l’inici s’entaula a part del públic, amb xerreres esbravades que fan perdre pistonada als diàlegs veritablement molierescos.