El món és ple de desgraciats que enganyen les dones. Ho diu Don Joan a Carlota, una cambrera d’hotel que festeja i té compromès el casori amb el grum i guarda de seguretat i que acabarà sent una de les dones víctimes de la seducció joanesca.

Per tant, situem-nos. I allunyem-nos sense por a perdre’ns de l’època de Molière quan, a mitjan segle XVII, París bullia i volia compensar amb la imatge del llibertinatge, el cinisme i la hipocresia de Don Joan la plaga social dels matrimonis de conveniència.

La versió actual de la companyia La Brutal —que han elaborat a vuit mans i diria que algunes més la gent de l’equip— s’ambienta en un saló menjador d’un hotel que deu tenir, a jutjar per les aparences més aviat clàssiques, entre quatre i cinc estrelles. De la taverna de tercer ordre de Molière i el seu «Dom Juan ou le Festin de Pierre» saltem a la barra de bar del saló menjador de l’hotel modern on —atenció espectadors que ja han esgotat les entrades de totes les funcions— hi ha mitja dotzena de taules ocupades amb alguns dels espotanis sisplau per força mentre dura l’escena introductòria quan, Sganarelle, el criat convertit aquí en un dels sicaris de Don Juan, ronda a primera hora pel bufet lliure per picar alguna cosa per esmorzar al qual s’afegirà també de seguida Don Joan fent equilibris sobre cadires i butaques de braços, una imatge que es retrobarà en la penombra del final —després d’uns cent minuts— quan l’estàtua de pedra de Don Joan entri en escena.

Amb una considerable esporgada del text original de Molière i una adaptació ambiental que gairebé confegeix una obra de nova creació, la versió combina el realisme d’acció a l’estil James Bond 007 amb el simbolisme que conté de fons el mite de Don Joan. L’aposta escènica és tan agosarada —i els fans de Molière potser la trobaran fins i tot irreverent amb l’autor— que arriba un moment que el text de Molière sembla que faci d’acompanyament d’una trama que posa en mans dels intèrprets tot el risc i el fruit que se’n pot treure. (…)

El que La Brutal ha fet és penjar-se al gronxador de Molière i balancejar-se amb allò que el mateix Molière li suggereix, però adaptat rabiosament —brutalment, vaja— al dia, amb ull gairebé cinematogràfic, amb recursos audiovisuals, veus en off, banda sonora, piano en directe i posada en escena contemporània sense perdre l’origen de la reflexió de fons de l’obra sobre els excessos i el llibertinatge, aplicat a qualsevol època, i sense defugir tampoc la moralitat final del convidat de pedra: qui la fa la paga… i a vegades, la paga amb la pròpia mort. (…)