La proposta de la companyia Eòlia té un punt inequívoc d’intriga. Des de l’anècdota més petita, com si fos un joc de sobretaula per a entreteni,r es van desvetllant els secrets que cadascú amagava. són peces d’un trencaclosques amb aires d’apocalipsi. Es parla, en certa manera una regeneració: d’una nova societat després d’una catàstrofe. Però la ró per la que són sopant, i que es van trobar en aquell viatge estrany a l’índia segella aquest protoapocalipsi. L’entrellat el descobriran els tres companys externs al grup que ha convocat el sopar en el Museu Arqueològic (l’obra es va estrenar en aquest espai al festival Grec i ara fa estada al nou Teatre Eòlia). És una situació que no es desvetllarà fins a la darrera escena; el text va esquitxant amb algunes pistes que es van reprenent a mesura que avança l’obra. Tot i que els personatges es podrien identificar amb l’espectador guarden unes connotacions molt particulars que esdevindran imprescindibles per al quadre final. El públic, en certa manera, acaba involucrat en la trobada, sense saber ben bé on trepitja. La tensió va creixent i atrapa l’espectador. Potser alguns parèntesi de metateatralitat (actors que parlen dels seus personatges) afluixa el clímax inncessàriament. Fins llavors, els personatges s’han anat construint amb una gran coherència, de manera coral i amb unes mirades còmplices, d’actor a actor, que indica on és el focus de l’acció i, sobretot, quines corrents paral·leles, es disputen sota la taula. 

Aquesta manera d’introduir el públic en l’acció, pot recordar una altra peça intrigant, de denúncia, El lloc (Tàrrega, 2013) d’Íntims Produccions. El seu aire d’àngel exterminador, de viure en un pla seqüència que es va distanciant del realisme, evoca a situacions agòniques que poden recordar a El ángel exterminador de Buñuel o al Cels (Biblioteca de Catalunya, 2014) de Mouawad, interpretat per La Perla29.  El Ptojecte Galilei s’allunya del teatre document de peces anteriors seves com Homage to Catalonia (2004) o La maternitat d’Elna (Club Capitol 2008). Però sí que es percep el gust per la narració de viatges, d’introduir elements històrics en la peça, tot i que amb uns personatges aparentment gens especials. 

Entrar a veure aquest muntatge porta implícit una mirada del món, necessàriament optimista per poder superar els que causen dolor; redimir-se amb la imprescindible bondat, tant ingènua com alliberadora.