(…) El temps i els esdeveniments internacionals van tan de pressa actualment que, de l’estiu ençà, la dramatúrgia de Pablo Ley ha pogut fins i tot ser revisada i ampliada, per exemple, quan es parla dels atemptats d’Estat Islàmic —un punt calent ara mateix— i s’hi afegeix la recent tragèdia de París.

Una taula ben parada, en teatre, sempre fa goig. I encara més si els ingredients que hi apareixen fan la boca aigua. Set personatges es troben al voltant d’aquesta taula. Quatre d’ells, uns anys enrere, van tenir una experiència que els va marcar per sempre. Tres de les seves parelles assisteixen al sopar i descobreixen allò que no sabien del tot. Falta una de les parelles: la sorpresa final de l’obra que agafa un desenllaç mig de ciència-ficció.

El títol no enganya: es tracta de dir o de saber la veritat. Però la veritat… ¿quina és? Cadascun dels personatges —en un to que l’obra manté gairebé col·loquial— va desvelant els seus secrets en una estructura teatral que, malgrat el tot, sembla que estigui feta d’un trencaclosques amb relats personals. És per això que, quan cadascun dels personatges parla, ho fa a peu dret, mentre els altres escolten, fins i tot momentàniament es congelen, i responen també al joc de les preguntes. (…)

«Digue’m la veritat» és una obra que exigeix la participació i la comprensió dels espectadors. Si no hi ha credibilitat des de l’auditori, la trama pot semblar un discurs críptic que es mira el melic. Si, en canvi, els espectadors entren en el joc, la intriga es converteix en el nus de l’argument i l’interès va creixent a favor de cadascun dels personatges i la seva història i la manera de reaccionar davant dels altres. (…)