Jaume Miró ha fet un notable exercici de postmemòria històrica a partir d’un breu dietari, publicat per Massot i Muntaner el 1986, escrit per una de les cinc milicianes republicanes que es van embarcar a Barcelona l’agost del 36 per acudir a sufocar la rebel·lió feixista a Mallorca. L’autora de l’escrit és l’única de la qual no se’n conserva el nom. De les altres, es documenten els noms de les germanes Daria i Mercè Buixader, Maria Garcia i una Teresa sense cognom. Algun familiar hauria de poder localitzar-se que ajudés a donar alguna clarícia al respecte. La investigació arxivística, i més quan parlem d’arxius militars, és extremadament complexa en l’únic país d’Europa que s’ha negat a fer justícia sobre els crims feixistes. I, tal com es presenta en l’espectacle resultant, aquesta recerca ha estat poc metòdica i clarament insuficient. A banda del testimoni escrit per l’anònima miliciana, s’ha localitzat una fotografia i un espès silenci que només la tenacitat i l’habilitat perquisitiva podria pal·liar. La posada en escena combina la locució de les pàgines del diari per les cinc milicianes, amb música en directe i els cants més significatius de la contesa. El text mostra la feblesa i desorganització de l’exèrcit republicà, sovint amb enfrontaments interns i, sobretot, amb un tracte de menyspreu envers les combatents femenines, però sobretot expressa el dramatisme de les noies de la Creu Roja que finalment seran abandonades quan la tropa republicana es retira de l’illa, i que queden a mercè de la brutalitat dels colpistes que les van violar, torturar i assassinar al cementiri de Manacor. Del conjunt, destaca una actriu de rara intensitat com és Júlia Santacana i una cantatriu de poderosa veu: Xuel Díaz. El director Toni Galmés intrepreta a més la figura de l’autor que, llibreta i mòbil en mà, va recaptant informació d’una manera un tant ingènua. Cal que l’espectacle rodi per tot Mallorca, i per altres indrets dels països catalans, per tal que els descendents de les víctimes i dels botxins puguin fer un exercici de postmemòria, segons el concepte encunyat per Marianne Hirsch, per  tal de dur a terme la necessària purgació que aquesta penosa herència reclama.