Diari d’una miliciana recull una combinació d’actius que la fa molt atractiva per a la Xarxa Alcover. Perquè el narrador i l’acció són de les illes Balears però les milicianes vénen del Principat. Així, el repartiment queda, ja d’entrada, compartit. Aquesta dramatúrgia parteix d’un diari d’una voluntària de la Creu Roja que s’allarga només els 18 dies de la seva campanya. Hi ha bones idees per teatralitzar aquelles breus i desconsoladores anotacions. Està ben trobat centrar l’interès de l’investigador en conèixer més de la seva autora (que no se sap ni el nom). També en convertir la narració a cinc veus, fent que les companyes de l’autora accidental també dialoguin. La transformació de l’espai, amb un simple joc de cadires i el desplaçament dels tres nois actors i músics fan molt dinàmica la narració i atractiva les aportacions musicals. 

Però hi ha algunes decisions que l’allunyen de la veritat escènica. Quin és el braç que s’ha d’alçar per cantar La internacional? L’esquerre o el dret? També es fa estrany que s’opti majoritàriament per cançons en castellà (evidentment, les més representatives de la CNT, això sí) entre les cinc noies vingudes de Barcelona. En canvi, és bona troballa introduir l’havanera A cau d’orella, per revelar la ingenuïtat d’aquestes voluntàries anarquistes enamoradisses. I, també lliga bé amb la trama el Si me quieres escribir tot i que elles se sentin menystingudes pels seus camarades. Probablement, la narració a cinc veus del dietari guanyaria en intenstitat si s’encavalquessin les frases; no quedessin tant distribuides equitativament. En aquest cas, el treball de Broggi a peces com La mort d’Ivan Ílitx sap captivar molt millor, certament.

El dietari té l’amargor del brigadista George Orwell (Homage to Catalonia) en constatar que la lluita entre comunistes i anarquistes fa impossible un front comú per acabar amb el feixisme, molt més jeràrquic i disciplinat. I amb millors armament internacionals, evidentment. Aquesta miliciana comprova, a més, que els 18 dies de la seva expedició serveixen per ben poca cosa. Sovint, senten que fan nosa. O que només compten amb elles per netejar, fer cuinetes i, puntualment, curar als ferits. Però, mentre els soldats que han deixat la sang a la trinxera dormen a terra, els metges i personal sanitari té llits amb llençols nets. La guerra és injusta. L’obra és un al·legat a la reivindicació de la memòria històrica: a netejar la ferida abans que quedi maltancada. 80 anys després la nafra encara supura pus. Els actors hi entreguen l’ànima i demostren la seva versatilitat amb la música i la dicció. Però costa que prengui cos perquè falta una certa profunditat en les interpretacions.