Quan la tecnologia
envaeix la més íntima quotidianitat, cal indagar com és aquest hàbitat digital i
com són els individus que el poblen. Roger Torns, al front d’un equip jove i
entusiasta, es llança a l’escenari amb una proposta complexa i agosarada. L’espectacle
és la concreció d’un projecte que va merèixer una de les beques DespertaLab en
la seva quarta edició. Partia de textos personals escrits de forma “automàtica”
per diferents actors i actrius sota les premisses del director. Amb aquest
material s’ha elaborat una dramatúrgia pautada però suficientment oberta, doncs
la intenció és fer participar al públic a través de les xarxes (instagram), en
temps real, durant l’espectacle. Cada personatge té un compte propi i hom els
pot anar seguint i participant en la mateixa funció. La possibilitat resulta
estimulant, malgrat que aquesta interacció queda restringida a una relació
íntima a dos o tres bandes perquè no té una translació a l’escena visible al
públic. El que sí arriba és el retrat d’una joventut hedonista, abstreta i
buida. Un retrat que tendeix al lirisme amb alguns tints dramàtics. Sobre
l’escenari veiem cinc joves incapaços d’establir relacions durables o
d’aprofundir en les seves relacions. La seva obscena exhibició en les xarxes
els fa dependents i fràgils. En aquest retrat de grup impressionista, expressament
inacabat, sura el pensament de l’assagista Byung-Chul Han. Les reflexions
estètiques (La salvación de lo bello, 2015) de Han ens parlen d’un concepte de
bellesa atrofiat pel món digital en allò que és amable, agradable i mereixedor
de molts likes. També parla d’un erotisme onanista directament relacionat amb
l’híper-exhibició que facilita el món digital (La agonía del Eros, 2012).
Tanmateix, el text que més és relaciona amb aquest retrat col·lectiu és La
societat del cansament (2010), on el filòsof de moda perfila la societat del
segle XXI marcada per patologies neuronals (depressió, TDAH, TLP o la síndrome
de l’individu “cremat”). Les escenes de conjunt apunten aquestes idees que es
van desenvolupant en la interacció dels diferents personatges. Són individus
sols, d’un existencialisme adolescent, que transiten un escenari concebut com
una pantalla: un teló de plàstic transparent els separa del públic. Pels
laterals, s’escolen a estones per dirigir-se directament al públic, sense la
intermediació “tècnica”. Un estar dins i fora que genera una dualitat
interessant. Els personatges ocupen un espai reduït per un fons indeterminat,
boirós i practicable. Semblen sortir d’un no-res per ser en la mesura que els
altres els troben i els reconeixen. Amb els seus dispositius mòbils ens
ofereixen imatges d’ells mateixos (selfis) o dels altres, unes imatges parcials
que juntes composen un mosaic pertorbador. Seria interessant que aquestes
imatges arribessin nítides més enllà de la cinquena fila per poder capir aquesta
realitat polièdrica en la que se’ns fes difícil triar entre les imatges digitals
i la corporeïtat del personatge. Malgrat això, cal aplaudir la voluntat de
portar a l’escenari aquest món “altre” en el que ens trobem inmersos.