Són d’aquells espectacles que busquen una dramatúrgia a partir d’històries fragmentades, amb una obscura relació de personatges (per no dir circumstancial) i en què el pes radica en la utilització de les xarxes socials. Sembla que el canal principal sigui la connexió de l’Instagram relacionada amb el que passa a escena. Per això, els actors, contínuament van publicant intrastories del que els companys van desenvolupant a escena. Per moments, es pot veure la pantalla d’un que grava l’altre. O que, fins i tot es projecta. L’espai és molt adequat perquè la llibertat que, aparentment dóna publicar el que es vol i fer-se seguidor de qui es vulgui és alhora una presó d’or. És un mirall i una peixera que ofega.  En realitat, és molt pervers perquè (segons revela la tesi) la comunicació social genera una incomunicació social i una creixent insatisfacció personal: Existeix qui s’exhibeix. Sobta que hi hagi un discurs tant vell quan no deixa d’emprar-se el canal més sofisticat.

en tot cas, sembla evident que l’experiència de compartir Instagram ( espot anar seguint cada personatge en canals paral·lels) és un element clau per a fer-ho atractiu. I sense ser-ne usuari la peça queda en un garbuix molt cridat i incòmode. És una sensació volguda, però no hi aporta gaire res més que soroll. De fons, hi ha uns personatges que van evolucionant en una mateixa nit,. paral·lelament. Però costa molt entendre les raons de la dramatúrgia. En el solar d’un antic mercat on hi havia vida, es construeix un edifici modern, sense ànima, i en la que s’hi exposa un escultura amorfa. De fet, és l’autor d’una tesi doctoral sobre poesia que va decidir cremar per ser massa empírica i poc emocional. Un estrany reflex del llibre del personatge d’Ibsen a Hedda Gabler, que la protagonista crema, per venjança. La depravació arribant a  menystenir-se un mateix per a tenir més followers, el sexe que fereix per sentir-se viu, o, en canvi, el quadre de la banyera,  palpant pell amb pell de desconegudes són imatges que es contraposen en un espai d’esgotament físic i mental. L’excés satura i transmet una lectura que sobrepassa, en la que cada espctadro caldrà que esfaci una composició de lloc. Un trencaclosques suggerent però que, per ser honest, cal donar algunes normes per poder anar ajuntant peces si no es prefereix que el públic quedi abosrt per la pantalla del seu mòbil i la que s’exposa impúdica, al seu davant. Radicalitat sense mesura.