Desig

El TNC ha hecho lo que debe hacer un teatro público, o sea, revisar el repertorio local, sacar a los tótems de la vitrina y confrontarlos con el día a día, desempolvarlos y evitar que se sacralicen en la memoria de un lejano estreno o en la intangibilidad de los clásicos de casa. Y lo ha hecho con Josep Maria Benet i Jornet, el más clásico de los contemporáneos catalanes (o viceversa), la cepa de la que brota una dramaturgia autóctona tras el hachazo de la guerra civil y la larga noche hispanohablante del franquismo. El texto elegido ha sido Desig (1989), que no se representaba en Barcelona desde su estreno en 1991 en el Romea (entonces centro dramático de la Generalitat), y que sólo en 2018 tuvo una lectura dramatizada en la Beckett. Visto el resultado de esta nueva versión, cumplida la función pública de repescar en aguas locales, uno se pregunta por qué Desig ha sido ignorada todo este tiempo, si fue por descuido o cuidadosamente, si hubo casualidad o causa, si daba miedo o respeto mirar a este Benet i Jornet a la cara. Porque las relecturas traen sus sorpresas, como el propio paso del tiempo. Obligan a revisar el canon. Y ha hecho falta la valentía de dos teatros públicos para atreverse con este Benet i Jornet dos veces en treinta años. Desig es un Benet pinteriano, la aculturación catalana de las comedias de la amenaza británicas de los años 1950. Él y Ella, un matrimonio maduro de clase media, ve sobresaltado su plácido fin de semana en el campo por unas misteriosas llamadas de teléfono (fijo) y la aparición de un hombre y una mujer desconocidos (al menos en apariencia), que insisten en establecer contacto sobre todo con ella. Los diálogos fluyen entre elípticos y difusos, hay repeticiones rítmicas y giros anecdóticos, algún arrebato poético de altos vuelos (magnífico Raimon Molins disertando sobre el frío y la enfermedad), pero también momentos de tedio y un forzado clímax erótico final, inventado por Sílvia Munt, a contrapelo del original. Lo que empieza como un Pinter prometedor, digno de El montaplatos o La fiesta de cumpleaños, acaba con un giro melodramático más propio de Poblenou. El Desig de Munt se revela, en ese sentido, como un ejercicio de estilo irregular, con momentos brillantes y algún resbalón, que cifra su osadía (su deseo) en un tórrido beso homosexual, y que fía la mitad de su tensión dramática, y los resortes básicos de su trama, a una tecnología obsoleta (el teléfono fijo), haciendo materialmente impensable este drama treinta años después, y dejando en el aire la incómoda pregunta sobre su vigencia. Carles Martínez y, sobre todo, Laura Conejero, el personaje que une los mundos del orden y el caos, del matrimonio y la aventura, dan la impresión de entrar sólo a medias en sus papeles. Sus disputas matrimoniales resultan frías y enfáticas, vividas desde fuera, resueltas con oficio pero con poca convicción. Están más creíbles Anna Sahun y, sobre todo, Raimon Molins en sus papeles más extraños y quizá por eso más libres, menos encorsetados que el matrimonio mal avenido y obligado a deambular entre la rutina y el misterio. La escenografía de Enric Planas parte la Sala Gran en dos, con platea a ambos lados de la escena, y pinta un minimalista hogar campestre y una estación de servicio larga y desangelada, como un cuadro de Edward Hopper, en un espacio diáfano con apenas dos mesas y unos bancos corridos. En esta mínima escena, sólo se echan de más las explícitas proyecciones de Dani Lacasa, que redundan innecesariamente en la sexualidad inventada por Munt. Volver a los clásicos, como volver a la infancia, tiene sus riesgos. Uno de ellos es ver cómo las obras se agrandan o menguan, cómo envejecen o rejuvenecen, cómo dialogan o tropiezan con el presente. Nadie duda que, en los posmodernos ochenta, el cripticismo amenazante de Desig, la liberación de sus deseos no normativos, tuvieran su novedad y su encanto en una España recién salida de la censura. Treinta años después, sin embargo, cabe preguntarse si este ejercicio de estilo, en la versión de Munt o en cualquier otra, guarda su novedad y su encanto o si ha envejecido con la gracia obsolescente de los teléfonos fijos. El lugar para preguntárselo, sin duda, es el teatro público, donde se pueden lanzar estas preguntas y encajar cualquier respuesta, donde se puede abrir la caja de Pandora de las relecturas y revisar, inevitablemente, el canon.

L'actriu Imma Colomer, una dels quatres intèrprets que va estrenar l'obra «Desig» de Josep Maria Benet i Jornet el febrer del 1991 al Teatre Romea, em deia en una entrevista que l'obra li resultava sorprenent perquè l'autor havia optat per ingredients que no se li coneixien abans, com el suspens o la intriga, que afavorien una trama molt inquietant.A Imma Colomer —que va formar part aquell 1991 del repartiment amb la desapareguda actriu Àngels Poch (1948-2015) i els actors Josep Maria Pou i Lluís Soler— no li faltava gens de raó. Encara avui, «Desig» continua sent una obra inquietant que, per als que hagin seguit altres peces més de caire costumista de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) els semblarà entrar en el món d'un altre autor.Imma Colomer definia també «Desig» com una obra de registre de teatre molt nòrdic, més que català. Jo hi afegiria, a més, que és una obra de ressons de l'atmosfera de Harold Pinter, cosa que avala la reconeguda qualitat literària de Benet i Jornet que és considerat el pare per a alguns i l'avi per a molts altres de la dramatúrgia catalana.Val la pena recordar que aquella primera versió de «Desig», dirigida per Sergi Belbel, que el 1989 havia obtingut una de les borses de creació de l'extingit Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, es va representar també el mes de maig del 1991 a Bolonya dins el Festival de la Convenció Teatral Europea, obrint un camí d'expansió internacional que el teatre català ha seguit després amb altres autors.La directora Sílvia Munt ha detectat també aquests ingredients de «Desig» i no ha volgut exposar-se a convertir l'obra, que és molt de cambra, en una obra “de gran format” que s'hagués resolt amb espectaculars efectes de llum i de so i, tenint en compte les condicions de la Sala Gran, segurament amb l'aparició del cotxe fantasma que apareix en el rerefons del clima enigmàtic de l'obra.Ben al contrari, Sílvia Munt s'ha atrevit a desmuntar una part de la platea de la Sala Gran del TNC —planyo els tècnics de la casa!— i situar la meitat de l'auditori a l'escenari i l'altra meitat a la banda convencional, deixant sense localitats la meitat superior més allunyada de l'escenari central. Un encert que acosta els espectadors als quatre protagonistes, com en una sala mitjana i permet que la densitat textual de l'obra no es perdi en el buit.Fet això, no li ha calgut res més sinó posar el discurs en boca dels quatre personatges, sense sofisticacions escenogràfiques, gairebé com en una sala d'assaig pel parell de taulells i les bancades i deixar que la història flueixi amb tota la força que té, un resultat aconseguit també gràcies al quartet interpretatiu.Menció especial, esclar, per a l'actriu Laura Conejero que es fa amb el paper d'Ella —els personatges no tenen nom— amb una força que puja d'intensitat a manera que avança la trama i en una de les seves millors actuacions, tot i que és difícil oblidar-ne altres d'anteriors. Igualment per a l'actor Carles Martínez, Ell, que aquí té un paper d'origen més discret i manté algunes rèpliques amb la serenitat de qui està de tornada i a qui no l'afecta la inquietud de la seva dona i mare de les filles que han deixat ja grans i que troben, a la segona residència allunyada de tota mena de serveis, el refugi que no troben a ciutat. Calefacció i telèfon, úniques excepcions de civilització.Moment tens i d'alta volada narrativa el que protagonitza l'actor Raimon Molins, el personatge de l'Home, en un discurs emotiu que requereix no deixar-se emportar ni per excés ni per defecte per trobar-hi el punt just. Una sorpresa interpretativa per a molts espectadors que no hagin vist actuar Raimon Molins en alguna escassa ocasió a la seva sala petita, l'Atrium, on exerceix més de gestor que no pas d'intèrpret.I moment també estel·lar per a l'actriu Anna Sahun, el personatge de la Dona, que és el mirall de la joventut perduda per Ella en un discurs que tanca el quadre del miratge que per als dos protagonistes del present (Ell i Ella) ha esbossat l'autor per reflectir la nostàlgia del passat (Home i Dona).Torno a l'actriu Imma Colomer del 1991 quan em deia que «Desig« potser és d'aquelles obres que calia veure dues vegades per trobar-hi noves referències. Això és el que poden viure ara molts espectadors que la vam veure en l'estrena del 1991. I si han passat trenta anys, perquè envelleixi bé, encara millor. Els temps han canviat en trenta anys. El final —que no desvelaré— que proposa Benet i Jornet era segurament més punyent el 1991 que no pas ara. L'escena en què Ell, que s'entreté a modelar una petita escultura, modela també el cos d'Ella, té ara més força que abans quan reflecteix el paper manipulador, protector o abusiu de l'home sobre la dona.La directora Sílvia Munt aporta novament un fugaç tast cinematogràfic, com li correspon per la seva trajectòria, amb una escena final amb la projecció sobre el pla de l'escenari d'allò que «Desig» amaga, insinua i no desvela fins una hora i mitja després de la trama. Ho fa amb un enregistrament de primer pla rigorós amb dues ballarines, Fàtima Campos i Olga Lladó. Un passi de realisme per apaivagar la inquietud que l'obra «Desig» de Benet i Jornet pot crear en els espectadors. Una manera també de renovar l'obra i deixar per a futures generacions el testimoni del caràcter intemporal que té. (...)

Sílvia Munt repeteix direcció a la Sala Gran del TNC. Si al 2009, va presentar un text de Yasmina Reza (Una comèdia espanyola), ara rescata un text del 1989 de Josep Maria Benet i Jornet. Desig no respon als canons de teatre costumista, de personatges de la Barcelona derrotada (Una vella, coneguda olor, Salamandra...) si no que mantenen un to molt més intrigant com la seva darrera trilogia de duets (Soterrani, Dues dones que ballen, Com dir-ho) o aquella dolorosa L'habitació del nen, també rescatada al Teatre Almeria el 2016. La directora torna a presentar un espai buit, conceptual, en què l'audiovisual hi presenta una darrera sorpresa. Els personatges de Desig estan desorientats, sobreviuen més que no pas són membres actius de la trama. Tots tenen una amargor que els rossega per dins i que, com a màxim, estan aprenent a conviure-hi. Són d'aquells que pensen que la vida és la joventut (és l'ombra que reviu Anna Sahun). I que la maduresa només serveix per recordar-la i per, com a molt, emmirallar-s'hi en la vida dels fills. La segona residència és una forma d'escapar a una mena de quotidianeïtat que aclapara; potser que fa por enfrontar-s'hi a tanta grisor (com el personatge de Carles Martínez). Hi ha una amenaça latent evident amb les trucades silencioses que rep la dona (Laura Conejero). I en la bondat estranya del conductor amb avaria s'hi amaga una certa perversió, una por que el té tenallat al revolt (sí, Raimon Molins, inquieta). La carretera imaginada evoda, de fet a la intriga d'Eva contra Eva, també dirigit per Sílvia Munt.La Sala Beckett, que ha dedicat la temporada al seu autor de referència (és l'avi de la dramatúrgia actual; tothom s'hi sent a gust a redós seu, també ha obert la temporada amb un treball de Papitu: Descripció d'un paisatge, en la que també hi intervenia l'actor Carles Martínez, per cert. Al TNC se li gira feina perquè, ara ja ha de jugar a tres pistes: reivindicar el teatre català del segle passat (Guimerà, Rusiñol, Pitarra, Vallmitjana i Oliver o Espriu); mantenir el repertori de Benet i Jornet (i els seus fills dramatúrgics amb Belbel, de cap de cartell) i donar veu a les autories del nou mil·lenni (un grapat dels que ja van debutar al T6 a més dels de collites posteriors). Aconseguir aquest equilibri és el signe d'una tradició que salva els anys en què es va trencar amb el devenir històric del teatre autòcton.La direcció de Sílvia Munt és molt diferent a la de la comèdia Les irresponsables. Perquè la peça, tot i que conviu amb personatges de la mateixa generació beu d'una font molt diferent. En la no acció dels personatges, en les seves mentides, hi ha les seves pors i les seves fragilitats. Els petons ofeguen, sí, però no està clar si maten a la por o, en realitat, l'envien a un abisme encara més profund; aquesta és una decisió que Sílvia Munt (i Benet i Jornet, a l'hora d'escriure-ho) deixen oberta a la interpretació de cada espectador.